Tag Archives: raval

Odio Barcelona?

Deixo el títol amb interrogant. No penso respondre la pregunta. Però no crec que es pugui odiar una ciutat, tot i que el terme ha fet fortuna com explica el company Narcís Sastre. Tampoc no m’he llegit sencer el llibre-boutade de l’editorial Melusina, Odio Barcelona, ni ho penso fer.  La qualitat desigual de les narracions, la vaguetat dels objectius editorials, i el poc coneixement de la ciutat, la seva cultura i la seva història que demostren alguns autors i l’editora deixen molt que desitjar. Tot i compartir la frustració i el tedi que representa viure en una ciutat on sembla que tot hagi d’estar ordenat, planificat i certificat per l’administració municipal, no puc dir que “odio Barcelona”. Em remeto a la ressenya del llibre que va fer Carles Miró i que no sé què fa penjada al bloc de Manuel Trallero.

odio-barcelonaDit això em centraré en dues excepcions que m’han cridat l’atenció i que formen part del llibre. Per una banda l’excel·lent treball artístic que l’acompanya, tant la portada, contra-portada i disseny gràfic de Toni Sánchez-Tena amb Bombing Disneyland; com les il·lustracions d’Efrén Álvarez, Adoración de los grandes alfa i Esquema de la historia cultural de Barcelona, hereves del seu mural Governament exposat recentment a La Capella de l’antic Hospital. Per la vessant literària destacaria només el primer capítol del llibre, “Ríos perdidos”, de Javier Calvo.

Calvo és un jove escriptor barceloní que troba en l’experimentació un recurs literari que l’atorga personalitat. Com un excurs del títol del seu darrer llibre Los ríos perdidos de Londres publicat fa quatre anys, Javier Calvo, ens endinsa en una Barcelona sinclairiana, feta de retalls i coneixements aprofundits, presències oblidades o absències arrencades. La referència a Iain Sinclair és explícita des de l’inici i la seva transposició de Londres a Barcelona és suggerent i enriquidora. L’obra literària de Sinclair és la clau de volta per entendre la lectura de la ciutat que ens proposa Calvo. Un món de traces i signes del passat, pervivents en les pedres i els ossos, la pell de la ciutat, en una narrativa que es desentén de la història oficial per donar vida al nostre present més actual.

La contraposició del passat més arcaic de la ciutat amb el seu present més il·legible, l’ús de la noció de guerrilla nòmada à la Wu-Ming, per recomposar un espai urbà tematitzat. Una Barcelona ignota i per descobrir per la que hi passegen pobles primitius i el martiri dels sants com a emblemes. L’autor continua el text, de manera fragmentària, a internet amb un blogger on publica articles i comentaris relacionats. Com escriu Calvo en el seu bloc:

En términos de contenido, es una lectura partisana del casco antiguo de Barcelona y también la escritura de una mitología de resistencia contra las intervenciones institucionales en esa zona, que toma una constelación de elementos y figuras del pasado y del presente de la ciudad y los convierte en un mural. Un mural como los que usan las guerrillas para inmortalizar a sus mártires. El mural como intervención en un espacio público.

No sé quin efecte psicològic va tenir en aquesta generació d’artistes i escriptors barcelonins, que afirmen “odiar Barcelona”, la desaparició del barri del Raval i l’obertura de la seva Rambla. Però la referència urbanística del centre històric de Barcelona és omnipresent en les seves creacions. Les referències de Calvo a les recents excavacions neolítiques al Raval, a l’entorn de Sant Pau del Camp, la caserna de la Guàrdia Civil i els carrers Robadors, Riereta i Reina Amàlia, ens desvetllen un passat arcaic, primitiu, de la ciutat del que molt poc coneixem. La descripció del martiri de Santa Eulàlia, la Laia, la patrona popular de la ciutat, és un altre element paleocristià de la nostra cultura popular que tenim oblidat.

Alguns crítics londinencs han batejat aquesta tendència literària, que exemplifiquen autors com Iain Sinclair, Peter Akroyd i d’altres, com a Londonostalgia. Crítiques a part hi ha una necessitat de recuperar allò de màgic i de tel·lúric que conforma l’evolució de les nostres ciutats per entendre el present i visionar el futur. Inaugura “Ríos perdidos” un nou gènere literari a la ciutat? Ens agradaria que així fos. Diguem-li nostàlgia o arqueologia, en el seu sentit foucaultià, la lectura del quotidià i del passat materialitzat, inspiren noves narratives que enverinen la postmodernitat i el pensament líquid que ens envolta. Barcelona necessita per reinventar-se més psicogeografies i menys conferències d’urbanisme.

Etiquetat , ,

Raval(s)

Aquest cap de setmana ha tingut lloc la sisena edició de Raval(s), el festival de cultura del Raval de Barcelona. Aquests dies el Raval es transforma en un escenari per a la celebració de nombrosos i variats espectacles d’arrel cultural. Des de batucades a havaneres, tallers d’art prehistòric, danses bolivianes, música pakistanesa, espectacles de clowns… El denominador comú de totes aquestes iniciatives, metabolitzades per la Fundació Tot Raval, és que estan organitzades per associacions i entitats del barri i obertes a tota la ciutat. Un festival on productors i espectadors es confonen i la simultaneïtat dels esdeveniments donen la impressió de voler prendre per sorpresa els vianants. Més de 100 entitats col·laboren en l’elaboració del programa del festival, des de grans institucions culturals com el Conservatori del Liceu, fins a organitzacions socials com el Casal d’Infants del Raval o veïnals com l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. El protagonista és el barri i els veïns, els carrers i places i la gent que hi viu, treballa o s’hi passeja.

raval(s)A primera vista, es podria pensar, és només un altre dels nombrosos festivals que es celebren a Barcelona, especialment a Ciutat Vella, on cada setmana se succeeixen les ofertes d’activitats culturals més variades. En una ciutat com Barcelona voler organitzar un festival de cultura corre el risc de caure en la redundància. En aquest sentit Raval(s) és diferent, i aconsegueix innovar en formats, espais i l’originalitat de l’oferta. La clau de l’èxit és la participació de tot un barri que no cal idealitzar, ni orientalitzar, per donar-se compte que és part integral de la modernitat de Barcelona com ho és l’Eixample. La Barcelona moderna no s’entendria sense el Raval, i el Raval no s’identificaria com el barri que és sense la Barcelona moderna.

La imatge estigmatitzada del Raval expressada en la literatura i el periodisme de tot el segle XX, que alguns estudiosos han identificat com una “geografia del mal” imaginada, juga un element de centralitat en la construcció de l’imaginari barceloní de la ciutat moderna. Com ens recorda Joan Ramon Resina, a La vocació de modernitat de Barcelona, la imatge del Raval els anys vint i trenta del segle XX actuava com un mirall en negatiu de les aspiracions urbanes noucentistes:

L’ambigüitat del districte (no exactament un entorn criminal ni tampoc estrictament un veïnat de classe treballadora) no es devia únicament a la seva demarcació indefinida entre la prestigiosa Rambla i el popular Paral·lel, sinó, el que és més important, al fet de mostrar una barreja de dubtós nativisme i entreteniment equívoc. (…) El Barri Xino era un problema escenificat, tant en el sentit d’una ocasió relativament controlada, més que no pas amenaçadora, d’esbravament lasciu, com d’un problema moral en la consciència de la ciutat. En tant que el barri era una ‘performance cultural’, no s’oferia passivament a la mirada forana sinó que reflectia la interpretació de la cultura per part d’aquella mirada.

La construcció imaginària del Raval com a problema moral ha guiat també l’actuació urbanística de l’Ajuntament de Barcelona en aquest barri les darreres dècades. Una actuació que no diferia gaire de les mirades higienistes sobre el barri recollides en el Pla Macià de 1932. Els que vàrem assistir a la inauguració de la Rambla del Raval l’any 2000, després d’haver trepitjat atònits la destrucció del teixit urbà del barri, ens preguntàvem quin guiatge havia ofert l’Ajuntament als veïns i comerciants per adaptar-se a la transformació radical a la qual encara estan sotmesos. La resposta és que les reformes urbanes mai no són democràtiques i l’element d’obertura i esponjament que s’hi volia introduir justificava tota l’operació. El resultat va ser accentuar la fragmentació i en alguns sentits marginalitat d’uns entorns urbans que ara lentament reviuen. En aquest sentit l’èxit de la Fundació Tot Raval ha estat aconseguir interpretar també el Raval com una “performance cultural” i oferir-lo a la ciutat com a part normalitzada de si mateixa.

Etiquetat , , ,

guifi.net

Fa uns mesos vaig conèixer la gent de guifi.net, com diuen ells mateixos, la xarxa de telecomunicacions lliure més gran del món. Volien instal·lar un node de la seva xarxa al barri del Raval, conèixer l’entramat municipal i veure les oportunitats que existien per desplegar-se a Barcelona. La veritat és que coneixent la feina impressionant que han desenvolupat arreu del territori, començant per la comarca d’Osona, no entenia gaire bé com podia ajudar-los. Després de ficar-me més a fons en el tema vaig comprovar la manca de suport institucional que reben aquestes iniciatives a Barcelona, i que la millor manera d’ajudar-los era entendre els seus principis d’actuació i intentar traslladar aquest model a la cultura política local.

El treball de comunitats com aquesta és el que ha revolucionat el món d’internet i la cultura digital a tot el món. De fet, es fa difícil entendre que si multinacionals com IBM van abraçar el moviment del software lliure ja fa molts anys, costi encara trobar a casa nostra administracions que apostin per aquest model de desenvolupament tecnològic. Són comptades les excepcions. Per altra banda la possibilitat de fer créixer la xarxa mitjançant la col·laboració entre els usuaris és un recurs tant potent, que és l’estratègia recomanada per organitzacions de prestigi com la New America Foundation per al desplegament de xarxes sense fils municipals (veure també).

El que no s’entén és com la proposta de connectar 500 punts d’accés wi-fi als edificis municipals de Barcelona es va fer sense tenir en compte la iniciativa ciutadana en aquest àmbit, cosa que costaria d’entendre que passés en el sector cultural per exemple. Cal iniciar una reflexió seriosa sobre l’impacte transformador d’internet i les xarxes ciutadanes tecnològicament avançades en les maneres de governar i fer política a casa nostra. Ja hi ha nombroses iniciatives en marxa i un conjunt cada cop més gran de persones implicades i que aposten per al seu desenvolupament com a elements d’innovació social i política. Les jornades Urban Labs que han començat avui a Cornellà són un bon primer pas.

Etiquetat , ,

Hotel Barceló Raval

Ahir vaig tenir l’oportunitat de visitar el nou hotel de la Rambla del Raval. Aquest era un projecte esperat i una aposta forta de la cadena Barceló per ubicar un dels seus establiments al cor del Raval de Barcelona. L’hotel Barceló Raval és una aposta que en el futur ha de veure els seus resultats. Es tracta d’un hotel de disseny, la decoració del qual és obra de Jordi Galí, que convida a entrar al seu lobby amb un bar-restaurant obert a la nova plaça de Manuel Vázquez Montalbán.

Hi ha un debat pendent a la ciutat de Barcelona, i en especial a Ciutat Vella, sobre la necessitat d’augmentar, o no, l’oferta hotelera. Ciutat Vella compta en aquests moments amb aproximadament 140 hotels dels 295 que hi ha a Barcelona. No crec que aquest debat s’hagi de limitar a dir “Hotels sí” o “Hotels no”, sinó que a més de reconèixer l’atractiu turístic que encara desperta la nostra ciutat, analitzem l’impacte que la necessària oferta hotelera té en el teixit econòmic i social en que s’insereix. Hi ha zones de Ciutat Vella on l’obertura d’un nou establiment marca la diferència i dinamitza la vida comercial i augmenta la sensació de seguretat, il·luminació i neteja de l’entorn.

Dit això, cal donar la benvinguda a aquest hotel i apostar perquè l’atracció turística de Ciutat Vella es diversifiqui i penetri també en aquest barri, a més del Gòtic, la Ribera i la Barceloneta. Durant la visita vàrem tenir l’oportunitat que pujar a la terrassa de l’hotel i admirar la vista panoràmica de 360º graus del Raval. Els teulats i les terrasses del barri ofereixen un entorn visual incomparable del que gaudiran, de moment, només els hostes de l’hotel. Hi ha previst en el futur obrir una terrassa d’estiu oberta al públic com fan molts altres hotels de Barcelona.

Tant l’oferta d’esmorzar a l’habitació, com altres elements de decoració de passadissos i habitacions, recorden l’hotel Hoxton que va obrir fa un parell d’anys a l’East End de Londres. Un altre barri que ha vist regenerat el seu teixit econòmic i social en els darrers anys. L’obertura del Barceló Raval és un pas més en la reforma del barri del Raval que va començar fa ja més de quinze anys. Ara cal que els projectes que encara estan en marxa finalitzin, com l’obertura de la nova Filmoteca de la Generalitat pevista per a l’any 2009. No ens podem permetre més retards.

Etiquetat , , ,