Tag Archives: participació

Visc a un nyap!

In short, so far as regards the technical requirements of the case, the situation is ready for a self-selected, but inclusive, Soviet of technicians to take over the economic affairs of the country and to allow and disallow what they may agree on; provided always that they live within the requirements of that state of the industrial arts whose keepers they are, and provided that their pretensions continue to have the support of the industrial rank and file; which comes near saying that their Soviet must consistently and effectually take care of the material welfare of the underlying population.

Thorstein Veblen, The Engineers and the Price System, 1921

Després d’anys d’obres la Plaça de Lesseps torna a ser notícia i símptoma de l’urbanisme barceloní. La reforma de la Plaça de Lesseps havia de ser el paradigma del nou urbanisme barceloní post-fòrum. Un urbanisme proper, treballat amb els veïns, informat per professionals independents amb criteri, respectuós amb l’entorn i amb unes obres executades amb cura sense destorbar el dia a dia de la ciutat. El resultat paradoxalment és un altre nyap. Un altre nyap per a la història urbana barcelonina com la Plaça de les Glòries o el nus de la Trinitat. Una plaça que separa més que no uneix. Que no convida a estar-s’hi. Sense verd urbà. Que cobreix un nus viari i redueix el transit rodat en superfície, però que no fa ciutat.

panorama lesseps

Alguns comentaristes als mitjans de comunicació polaritzen la polèmica fent servir un estricte criteri estètic. És a dir, si el projecte de l’arquitecte Albert Viaplana respon o no a les expectatives creades, en funció dels elements ornamentals triats per la plaça. El rebuig dels veïns de la plaça al projecte inicial de l’Ajuntament presentat el 2003 va ser unànim i la resposta de les mobilitzacions veïnals es va conduir mitjançant un procés innovador exemplar, que combinaba una participació ciutadana de baix a d’alt amb el treball d’un col·lectiu de professionals independents encapçalats per l’arquitecta Itziar González. La feina d’aquests professionals, legítima i encomiable, va garantir la interlocució dels veïns amb l’Administració, i van aconseguir pactar un projecte alternatiu per a la reforma de la plaça. Aquest fet va fer reviure en certs ambients el debat sobre el paper dels tècnics i els polítics en el procés de presa de decisions públiques. Els tècnics van reivindicar el seu paper d’interfície entre la ciutadania i uns polítics que semblaven allunyar-se de la realitat del moment amb un Fòrum Universal de les Cultures que ningú no entenia. Llavors tot plegat va recordar-me la crida utòpica de Veblen a constituir un “Soviet de tècnics”, per reformar el capitalisme financer nord-americà davant de les convulsions revolucionàries que venien de Rússia als anys vint del segle passat.

L’Ajuntament de Barcelona va voler fer seves les tesis d’Itziar González fins al punt de convidar-la a formar part de la llista electoral de l’alcalde Hereu i nomenar-la regidora del Districte de Ciutat Vella l’actual mandat municipal. El missatge era inequívoc, es volia exemplificar amb la Plaça de Lesseps el nou mantra del govern municipal: proximitat, cohesió i creativitat. No entraré a valorar avui si les formes de l’urbanisme barceloní han canviat, el que sí que és clar és que el modus operandi de l’Ajuntament de Barcelona no ha canviat gaire en els darrers 30 anys. Al meu entendre, la solució no passa per atorgar neutralitat tècnica informada a un grup de professionals que voluntàriament es posen al costat dels veïns, sinó a garantir el compromís polític amb els projectes. Quan un projecte es presenta ha d’haver estat suficientment debatut entre els serveis tècnics de l’Ajuntament i deliberat en el si dels col·lectius afectats que estan legítimats per consultar veus autoritzades sobre els projectes. Ho dic, perquè si no, semblaria que la ciutat l’acabaríem fent entre tots, però de portes endins i sense els criteris de visió i estratègics acordats democràticament pel conjunt de la ciutadania.

Etiquetat , , ,

Raval(s)

Aquest cap de setmana ha tingut lloc la sisena edició de Raval(s), el festival de cultura del Raval de Barcelona. Aquests dies el Raval es transforma en un escenari per a la celebració de nombrosos i variats espectacles d’arrel cultural. Des de batucades a havaneres, tallers d’art prehistòric, danses bolivianes, música pakistanesa, espectacles de clowns… El denominador comú de totes aquestes iniciatives, metabolitzades per la Fundació Tot Raval, és que estan organitzades per associacions i entitats del barri i obertes a tota la ciutat. Un festival on productors i espectadors es confonen i la simultaneïtat dels esdeveniments donen la impressió de voler prendre per sorpresa els vianants. Més de 100 entitats col·laboren en l’elaboració del programa del festival, des de grans institucions culturals com el Conservatori del Liceu, fins a organitzacions socials com el Casal d’Infants del Raval o veïnals com l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. El protagonista és el barri i els veïns, els carrers i places i la gent que hi viu, treballa o s’hi passeja.

raval(s)A primera vista, es podria pensar, és només un altre dels nombrosos festivals que es celebren a Barcelona, especialment a Ciutat Vella, on cada setmana se succeeixen les ofertes d’activitats culturals més variades. En una ciutat com Barcelona voler organitzar un festival de cultura corre el risc de caure en la redundància. En aquest sentit Raval(s) és diferent, i aconsegueix innovar en formats, espais i l’originalitat de l’oferta. La clau de l’èxit és la participació de tot un barri que no cal idealitzar, ni orientalitzar, per donar-se compte que és part integral de la modernitat de Barcelona com ho és l’Eixample. La Barcelona moderna no s’entendria sense el Raval, i el Raval no s’identificaria com el barri que és sense la Barcelona moderna.

La imatge estigmatitzada del Raval expressada en la literatura i el periodisme de tot el segle XX, que alguns estudiosos han identificat com una “geografia del mal” imaginada, juga un element de centralitat en la construcció de l’imaginari barceloní de la ciutat moderna. Com ens recorda Joan Ramon Resina, a La vocació de modernitat de Barcelona, la imatge del Raval els anys vint i trenta del segle XX actuava com un mirall en negatiu de les aspiracions urbanes noucentistes:

L’ambigüitat del districte (no exactament un entorn criminal ni tampoc estrictament un veïnat de classe treballadora) no es devia únicament a la seva demarcació indefinida entre la prestigiosa Rambla i el popular Paral·lel, sinó, el que és més important, al fet de mostrar una barreja de dubtós nativisme i entreteniment equívoc. (…) El Barri Xino era un problema escenificat, tant en el sentit d’una ocasió relativament controlada, més que no pas amenaçadora, d’esbravament lasciu, com d’un problema moral en la consciència de la ciutat. En tant que el barri era una ‘performance cultural’, no s’oferia passivament a la mirada forana sinó que reflectia la interpretació de la cultura per part d’aquella mirada.

La construcció imaginària del Raval com a problema moral ha guiat també l’actuació urbanística de l’Ajuntament de Barcelona en aquest barri les darreres dècades. Una actuació que no diferia gaire de les mirades higienistes sobre el barri recollides en el Pla Macià de 1932. Els que vàrem assistir a la inauguració de la Rambla del Raval l’any 2000, després d’haver trepitjat atònits la destrucció del teixit urbà del barri, ens preguntàvem quin guiatge havia ofert l’Ajuntament als veïns i comerciants per adaptar-se a la transformació radical a la qual encara estan sotmesos. La resposta és que les reformes urbanes mai no són democràtiques i l’element d’obertura i esponjament que s’hi volia introduir justificava tota l’operació. El resultat va ser accentuar la fragmentació i en alguns sentits marginalitat d’uns entorns urbans que ara lentament reviuen. En aquest sentit l’èxit de la Fundació Tot Raval ha estat aconseguir interpretar també el Raval com una “performance cultural” i oferir-lo a la ciutat com a part normalitzada de si mateixa.

Etiquetat , , ,

Barcelona 2.0

Aquests dies l’Ajuntament de Barcelona està presentant el seu nou model de gestió, el que ha anomenat Barcelona 2.0. Es tracta d’un projecte ambiciós i complex, com tots els que es proposen per modernitzar l’administració i la gestió públiques des de dins. Les semblances amb el Pla Governamental CAT21 de la Generalitat de Catalunya de l’últim govern de CiU i desballestat pel primer govern tripartit, són importants. Sobta que a hores d’ara l’Ajuntament en faci bandera, quan sempre ha presumit de liderar la innovació administrativa a Catalunya. 

De moment les formes fan pensar que ens trobem davant d’una altra estratègia de màrqueting buida a les que ens té acostumats l’Ajuntament. El nom, Barcelona 2.0, ja indica una voluntat de publicitar la iniciativa acostant-la als estàndards a là mode de l’anomenada Web 2.0 i els esquemes d’innovació oberta, peer to peer.

A primera vista sorprèn que des del govern municipal no s’hagi volgut posar els ciutadans al centre del nou model de gestió. En canvi, és la mateixa administració pública la que sembla objecte i subjecte de la reforma. No hi ha una voluntat manifesta de lliurar nous i millors serveis municipals per als barcelonins, sinó de moure la maquinària municipal que, segons els autors de la proposta, es troba ancorada en uns esquemes de gestió propis dels anys vuitanta. És a dir, d’abans dels Jocs Olímpics, la caiguda del mur de Berlín i la revolució tecnològica. Serem capaços de construir una administració 2.0 quan encara no disposem d’un sistema operatiu prou potent per fer front als canvis?

Etiquetat , ,

Palau de la Música

L’altre dia em referia a la proliferació de nous hotels a Ciutat Vella. Un altre projecte que porta cua és el de la construcció d’un hotel al costat del Palau de la Música, al carrer de Sant Pere Més Alt. Es tracta d’un projecte controvertit perquè inesperadament ha fet anar de bòlit els especialistes de patrimoni de la ciutat. En un moment inicial es va preveure la destrucció de les finques veïnes de l’escola de la Salle Comtal, un primer informe en recomanava l’enderrocament en base a la qualitat arquitectònica dels edificis afectats. Però, com s’ha vist, el debat va molt més enllà de l’enderroc i afecta la política del districte, el model de construcció de nous hotels a Ciutat Vella i la participació dels ciutadans en aquest tipus d’intervencions que modifiquen l’entorn dels nostres barris.

La mobilització dels veïns del Casc Antic i de l’entitat Veïns en Defensa de la Barcelona Vella va aixecar l’atenció mediàtica cap a aquest projecte. Les al·legacions presentades per aquestes entitats posen l’èmfasi en la destrucció patrimonial, i s’han vist reforçades per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que insta que no s’enderroqui cap de les finques afectades. En paral·lel, des del Districte de Ciutat Vella es va iniciar un procés de participació ciutadana per tal que els veïns de la zona es pronunciessin sobre el tema. Aquest procés s’ha trobat amb més entrebancs dels necessaris perquè al meu entendre no ha sabut respondre a les expectatives que els veïns tenien creades. En especial, perquè s’anuncia un procés de participació, en paral·lel al període de presentació d’al·legacions, que és el procediment habitual d’informació pública d’un projecte d’aquestes característiques.

Ara per ara ens trobem en un moment insospitat fa només uns mesos. Per una banda, els promotors de l’hotel han anunciat que canviaran el projecte per adequar-se als requeriments de la Comissió de Patrimoni de la Generalitat. Per l’altra, els responsables de la mobilització veïnal s’han retirat del procés de participació del Districte en espera que es resolguin les al·legacions. El Districte de Ciutat Vella ha decidit seguir endavant amb un procés de participació que ja no desperta l’interès de ningú, sobre un projecte que ja s’ha anunciat que es canviarà, i s’arrisca a afegir encara més confusió a la tramitació urbanística.

La participació ben entesa forma part de l’exercici de la democràcia més elemental. Aquesta participació s’ha d’instituir a partir d’una informació i una transparència públiques sobre els objectius que es volen aconseguir. Quan els objectius no són clars, la participació esdevé un exercici de bizantinisme que no fa cap bé a la qualitat de la nostra democràcia. Caldrà recordar als nostres governants que la participació ben entesa comença en el minut zero de qualsevol transformació urbana. Potser així ens estalviaríem algun  maldecap i garantiríem que les veus dels veïns i comerciants que s’han manifestat a favor d’aquesta intervenció urbanística, debats patrimonials a banda, també pogués ser escoltada.

Etiquetat , , ,

Tramvia per la Diagonal?

Dissabte vaig agafar el tramvia. No l’agafo sovint per moure’m per Barcelona, només si vaig a Esplugues o Cornellà, però de tant en tant m’agrada pujar-hi com quan agafava de petit l’avió del Tibidabo. Després dels dubtes inicials el tramvia ha representat un avenç en la mobilitat barcelonina. Més enllà dels criteris objectius sobre eficiència energètica i eficàcia en els desplaçaments, el tramvia és un emblema urbà que moltes ciutats del món han mantingut o recuperat en els darrers anys. Ara a Barcelona és parla finalment d’enllaçar les vessants Besòs i Llobregat de les línies del tramvia. És de sentit comú fer-ho, i la Diagonal és l’enllaç adequat per comunicar Barcelona de riu a riu.

Després d’anys sense consens polític sobre el tema, l’alcalde de Barcelona va sorprendre tothom tornant de l’estiu amb l’anunci que finalment l’enllaç es faria per la Diagonal. Un tema tabú que ni PSC, ni ICV, s’havien atrevit a posar per escrit en el seu acord de govern bipartit. L’anunci de l’alcalde era d’una improvisació manifesta, donat que no s’havien fet ni els estudis, ni els projectes d’actuació necessaris. En els darrers dies s’havia plantejat des dels partits de l’oposició la possibilitat de convocar una consulta popular a la ciutadania (la que seria la primera experiència de democràcia directa a la nostra ciutat) i així ho va acordar divendres passat de manera unànime el plenari de l’Ajuntament de Barcelona. Quan semblava que tot anava endavant, i que finalment el govern de la ciutat iniciaria els treballs per fer realitat l’enllaç del tramvia per la Diagonal, avui llegim que de consulta popular o referèndum res de res.

L’alcalde Hereu, torna a deslegitimar el plenari de l’Ajuntament i la voluntat democràtica de la majoria, i atura un procés que s’albirava llarg i complex però engrescador per a una ciutat adormida i perplexa. Una consulta popular o un referèndum seria un revulsiu sobre els temps i els modes en que es planifiquen i s’executen els projectes de transformació urbana a Barcelona. De què té por l’Ajuntament? Com és que no vol fer servir un mecanisme, el de les consultes populars, que la Carta Municipal de Barcelona garanteix? Trenta anys després de les primeres eleccions democràtiques a l’Ajuntament, la notícia de la celebració d’una consulta popular a la nostra ciutat, significava obrir nous canals de participació i democràcia a Barcelona. Sembla que haurem de seguir esperant…

Etiquetat , , , ,