Tag Archives: món

La Barcelona de Vin Diesel

La publicació del videojoc The Wheelman ara fa uns mesos ha tornat a posar sobre la taula la incidència dels entorns virtuals en la nostra vida quotidiana. Les aventures i desventures de l’avatar de l’actor Vin Diesel a Barcelona posen de manifest fins a quin punt la nostra ciutat està patint ràtzies esquizofrèniques pel que respecta a la seva imatge internacional. Com escrivia l’estudiosa del disseny Viviana Narotzky a Dr Jeckyll Mr Hyde Barcelona la imatge de marca de la ciutat és celebrada i participada per les institucions en el rodatge de Vicky Cristina Barcelona, i en canvi recerca els mecanismes legals (sense èxit) per vetar l’aparició d’aquest videojoc. Vagi per endavant que no he jugat a The Wheelman, que la meva experiència en videojocs d’acció subjectiva és molt limitada i que és una pràctica que pot arribar a avorrir-me. La novetat i el ressò que ha tingut The Wheelman a casa nostra i internacionalment és que no ens trobem davant d’un San Andreas fictici com el de Grand Theft Auto, territori format per tres grans ciutats: Los Santos, San Fierro i Las Venturas, que corresponen a Los Ángeles, San Francisco i Las Vegas en la realitat.

The WheelmanThe Wheelman pren Barcelona com a escenari. La Barcelona que tothom, tots nosaltres i aquells que ens visiten, coneix. L’acció, previsible, un policia (Vin Diesel) que lluita contra el crim organitzat i utilitza totes les armes i recursos al seu abast per frenar l’escalada de violència que atemoreix la ciutat. El realisme de l’entorn virtual i els detalls amb que està reproduïda Barcelona són extraordinaris com demostren molts vídeos que poden trobar-se a internet. Crec que és aquesta imatge realista la que va portar a l’Ajuntament de Barcelona l’any passat a intentar que el videojoc no es posés en circulació, perquè podia “malmetre la imatge internacional de la ciutat”. No faré un judici sobre com es gestiona o es deixa de gestionar la imatge d’una ciutat, ho deixaré per als especialistes en branding urbà. El que sí m’agradaria fer, però, és una transposició i imaginar que aquesta polèmica hagués tingut lloc enguany.

L’estiu de l’any passat, com cada estiu, el que es coneix com a fenomen de l’incivisme a casa nostra o comportament antisocial entre els anglosaxons, era un fet més que conegut però que, per diversos motius, encara no s’associava a la imatge internacional de la ciutat. Montserrat Ballarín, l’edil municipal d’educació que s’encarregà de les possibles accions legals que podien derivar-se de l’aparició del videojoc afirmava que The Wheelman “ofereix una imatge errònia dels valors que caracteritzen la ciutat”. La recepció mediàtica i institucional, principalment de l’Ajuntament de Barcelona, va ser de novetat i sorpresa i el cas va omplir algunes pàgines de diari. L’estiu de 2009, en canvi, l’incivisme ha passat a denominar-se degradació i la ciutat, especialment el seu centre històric, ha rebut nombrosos apel·latius que mitjans de comunicació internacionals i portals de viatges com Tripadvisor, s’han encarregat de recollir. La prostitució al carrer, detonant de la polèmica, és la punta de l’iceberg d’un centre urbà castigat per la manca de neteja, seguretat i civisme. Com hem vist, les xarxes d’explotació de prostitutes nigerianes competeixen amb d’altres de diferents nacionalitats per controlar també el detall de la venda de droga en un Raval cada cop més castigat i desorientat com a barri. Però anem a les fonts, com la mateixa descripció del joc indica:

Set in the exotic location of Barcelona, Spain. This classic European city is densely populated with traffic and pedestrians that react intelligently to your actions as you roam around realistic environments filled with massively destructible objects.

The WheelmanDeixarem de banda els “objectes massivament destruïbles”, per centrar-nos en la descripció que es fa de la ciutat. És aquesta, i no altra, la imatge que The Wheelman ens ofereix de la nostra ciutat. Una ciutat europea, exòtica a ulls nordamericans, però plena de vida i de gent al carrer. Si ens fixem en els gràfics del videojoc, la Barcelona que Vin Diesel ens evoca és, en general, la d’una ciutat neta, monumental i ben ordenada, una ciutat que a hores d’ara a molts barcelonins ens costa reconèixer. En essència mediterrània i continental alhora. La Barcelona de Vin Diesel és una ciutat tranquil·la, en la que treballen impunement xarxes de crim organitzat, segurament aquests no són “els valors que volem transmetre”, però de vegades la realitat supera la ficció. Cap vídeojoc per cruent i sanguinari que fos no pot malmetre la imatge d’una ciutat, la imatge internacional d’una ciutat la composen moltes altres coses. Si més no, després hauríem de ser coherents, i si les persecucions i escenes d’acció de The Wheelman ens semblen censurables, arribats el cas hauríem de fer el mateix i impedir per tots els mitjans possibles que la ciutat no fos escenari de cap seqüela de la saga cinematogràfica de Bond, James Bond.

Etiquetat , , ,

Consolats de mar

Barcelona ha inaugurat avui a Shanghai el primer Consolat de Mar de l’era moderna per projectar la imatge de la ciutat i captar noves oportunitats de negoci en un context d’internacionalització de l’economia catalana. Es recupera així una institució medieval que va exemplificar l’hegemonia mercantil catalana a tota la Mediterrània. El Consolat de Mar era un codi jurídic basat en els costums marítims de Barcelona que va regir el comerç de la Mediterrània i posteriorment l’Atlàntic durant molts segles. Barcelona actuava així com una veritable república marítima i situava, en ports estratègics, agents encarregats d’administrar aquest dret en litigis comercials per tal de no interferir en el dret d’altres territoris. Gènova, l’altra gran república marítima de l’època, també enviava cònsuls a totes les ciutats on tenia interessos comercials per ajudar els mercaders i mariners genovesos quan tenien conflictes amb les autoritats locals. Es considera que els cònsuls genovesos van ser els inspiradors de la figura dels cònsuls diplomàtics moderns, ja que de fet conserven moltes de les funcions originals com ara assistir i protegir els ciutadans del seu país a la ciutat d’acollida, i vetllar pels interessos comercials i les relacions d’amistat entre els respectius països.

shanghaiBarcelona fa anys que treballa en l’articulació d’un model bilateral de relacions internacionals en l’àmbit de les ciutats, l’anomenada paradiplomàcia de les ciutats, que vagi més enllà dels tradicionals agermanaments. Malauradament, com mostra l’enllaç anterior amb convenis de col·laboració buits de contingut, la manca d’uns objectius polítics clars fa que els fruits concrets d’aquestes relacions no hagin transcendit massa. En paral·lel, la representació de Barcelona en les organitzacions internacionals de ciutats, fins fa pocs anys exemplar, no sembla ser prioritària per a l’actual equip de govern. Fa poques setmanes Barcelona va renovar sense massa soroll a Sidney la seu del secretariat de l’associació Metropolis, branca metropolitana de l’organització Ciutats i Governs Locals Units, que també té la seva seu al carrer Avinyó de Barcelona. Suposem que la nominació de la ciutat com a seu de la Unió per al Mediterrani, una iniciativa diplomàtica d’arrel estatal, ha eclipsat la notícia.

Llegim que l’expansió dels Consolats de Mar es farà mitjançant un conveni de col·laboració amb ACC1Ó, l’organisme de la Generalitat que ha fusionat el CIDEM i el COPCA, per a la promoció internacional de l’economia catalana. Totes aquestes iniciatives, lloables per si mateixes, no projecten una estratègia clara de la presència de Barcelona i de Catalunya al món. Si així fos, si la projecció de Catalunya i de Barcelona al món fos clara, potent i unificada, i esperem que pugui ser-ho en el futur, no s’entendria que un setmanari com The Economist hagi publicat un informe fent palès un desconeixement tant gran de la realitat política i econòmica de Catalunya. Especialment, com tots sabem, quan Catalunya pateix de fa anys un dèficit fiscal desorbitat i unes relacions amb l’Estat en règim de desigualtat, que no ens han permès participar com a país de la suposada “fiesta” que ara s’acaba.

Etiquetat , , ,

El primer president post-americà?

Recordo el primer cop que vaig sentir parlar de Barack Obama. Va ser el 2006 en un dinar a la Fundació Ramon Trias Fargas on es debatia sobre el futur del panorama polític nord-americà després de Bush. Tot entrava dins del previsible i ningú no pensava (encara faltaven uns mesos per a l’anunci de la seva candidatura a Springfield) que un candidat jove, negre i que havia publicat un parell de llibres fos el millor candidat per a la Casa Blanca. Suposo que va ser el seu nom el que em va portar a endinsar-me a Internet per conèixer el personatge. El discurs de la convenció demòcrata de 2004 em va colpir, però no va ser fins que vaig trobar aquest vídeo que em vaig adonar que ens trobàvem davant d’un estil diferent de fer política.

Ningú no pot saber a hores d’ara quin serà el resultat de les eleccions americanes, però els que som seguidors de la sèrie West Wing ens ho esperem. L’Aubachs ja ha fet referència a les similituds entre les darreres dues temporades de la sèrie i la campanya entre Obama i McCain. Però més enllà dels paral·lelismes entre ficció i realitat (The West Wing no deixava de ser una mena de govern a l’ombra per a molts Demòcrates), el que es decideix en aquestes eleccions és quin dels dos candidats està millor preparat per respondre als reptes d’un món post-americà. I és aquí on Obama té una oportunitat.

Per als qui estiguin interessats en el que es juga Estats Units en aquestes eleccions presidencials, més enllà del circ mediàtic, els hi recomano la lectura de The Post-American World de Fareed Zakaria. Ja fa anys que la història va passar pàgina d’un món bipolar. El que està en joc ara no és la supremacia de la primera economia del món, sinó com és comparteix l’hegemonia internacional en un context en el que conviuen noves potències econòmiques i militars tant a Orient com a Occident. El que Zakaria anomena encertadament “The rise of the rest”. És hora que Europa comenci a parlar d’una vegada per totes amb una sola veu en aquest nou escenari post-americà, deixant de banda uns drets adquirits durant el mandat colonial. Potser així ens estalviaríem el lamentable espectacle de Zapatero, i les cadires de Sarkozy, a la propera cimera del G20 a Washington.

Etiquetat , ,