Tag Archives: cultura

La Barcelona de Vin Diesel

La publicació del videojoc The Wheelman ara fa uns mesos ha tornat a posar sobre la taula la incidència dels entorns virtuals en la nostra vida quotidiana. Les aventures i desventures de l’avatar de l’actor Vin Diesel a Barcelona posen de manifest fins a quin punt la nostra ciutat està patint ràtzies esquizofrèniques pel que respecta a la seva imatge internacional. Com escrivia l’estudiosa del disseny Viviana Narotzky a Dr Jeckyll Mr Hyde Barcelona la imatge de marca de la ciutat és celebrada i participada per les institucions en el rodatge de Vicky Cristina Barcelona, i en canvi recerca els mecanismes legals (sense èxit) per vetar l’aparició d’aquest videojoc. Vagi per endavant que no he jugat a The Wheelman, que la meva experiència en videojocs d’acció subjectiva és molt limitada i que és una pràctica que pot arribar a avorrir-me. La novetat i el ressò que ha tingut The Wheelman a casa nostra i internacionalment és que no ens trobem davant d’un San Andreas fictici com el de Grand Theft Auto, territori format per tres grans ciutats: Los Santos, San Fierro i Las Venturas, que corresponen a Los Ángeles, San Francisco i Las Vegas en la realitat.

The WheelmanThe Wheelman pren Barcelona com a escenari. La Barcelona que tothom, tots nosaltres i aquells que ens visiten, coneix. L’acció, previsible, un policia (Vin Diesel) que lluita contra el crim organitzat i utilitza totes les armes i recursos al seu abast per frenar l’escalada de violència que atemoreix la ciutat. El realisme de l’entorn virtual i els detalls amb que està reproduïda Barcelona són extraordinaris com demostren molts vídeos que poden trobar-se a internet. Crec que és aquesta imatge realista la que va portar a l’Ajuntament de Barcelona l’any passat a intentar que el videojoc no es posés en circulació, perquè podia “malmetre la imatge internacional de la ciutat”. No faré un judici sobre com es gestiona o es deixa de gestionar la imatge d’una ciutat, ho deixaré per als especialistes en branding urbà. El que sí m’agradaria fer, però, és una transposició i imaginar que aquesta polèmica hagués tingut lloc enguany.

L’estiu de l’any passat, com cada estiu, el que es coneix com a fenomen de l’incivisme a casa nostra o comportament antisocial entre els anglosaxons, era un fet més que conegut però que, per diversos motius, encara no s’associava a la imatge internacional de la ciutat. Montserrat Ballarín, l’edil municipal d’educació que s’encarregà de les possibles accions legals que podien derivar-se de l’aparició del videojoc afirmava que The Wheelman “ofereix una imatge errònia dels valors que caracteritzen la ciutat”. La recepció mediàtica i institucional, principalment de l’Ajuntament de Barcelona, va ser de novetat i sorpresa i el cas va omplir algunes pàgines de diari. L’estiu de 2009, en canvi, l’incivisme ha passat a denominar-se degradació i la ciutat, especialment el seu centre històric, ha rebut nombrosos apel·latius que mitjans de comunicació internacionals i portals de viatges com Tripadvisor, s’han encarregat de recollir. La prostitució al carrer, detonant de la polèmica, és la punta de l’iceberg d’un centre urbà castigat per la manca de neteja, seguretat i civisme. Com hem vist, les xarxes d’explotació de prostitutes nigerianes competeixen amb d’altres de diferents nacionalitats per controlar també el detall de la venda de droga en un Raval cada cop més castigat i desorientat com a barri. Però anem a les fonts, com la mateixa descripció del joc indica:

Set in the exotic location of Barcelona, Spain. This classic European city is densely populated with traffic and pedestrians that react intelligently to your actions as you roam around realistic environments filled with massively destructible objects.

The WheelmanDeixarem de banda els “objectes massivament destruïbles”, per centrar-nos en la descripció que es fa de la ciutat. És aquesta, i no altra, la imatge que The Wheelman ens ofereix de la nostra ciutat. Una ciutat europea, exòtica a ulls nordamericans, però plena de vida i de gent al carrer. Si ens fixem en els gràfics del videojoc, la Barcelona que Vin Diesel ens evoca és, en general, la d’una ciutat neta, monumental i ben ordenada, una ciutat que a hores d’ara a molts barcelonins ens costa reconèixer. En essència mediterrània i continental alhora. La Barcelona de Vin Diesel és una ciutat tranquil·la, en la que treballen impunement xarxes de crim organitzat, segurament aquests no són “els valors que volem transmetre”, però de vegades la realitat supera la ficció. Cap vídeojoc per cruent i sanguinari que fos no pot malmetre la imatge d’una ciutat, la imatge internacional d’una ciutat la composen moltes altres coses. Si més no, després hauríem de ser coherents, i si les persecucions i escenes d’acció de The Wheelman ens semblen censurables, arribats el cas hauríem de fer el mateix i impedir per tots els mitjans possibles que la ciutat no fos escenari de cap seqüela de la saga cinematogràfica de Bond, James Bond.

Etiquetat , , ,

Odio Barcelona?

Deixo el títol amb interrogant. No penso respondre la pregunta. Però no crec que es pugui odiar una ciutat, tot i que el terme ha fet fortuna com explica el company Narcís Sastre. Tampoc no m’he llegit sencer el llibre-boutade de l’editorial Melusina, Odio Barcelona, ni ho penso fer.  La qualitat desigual de les narracions, la vaguetat dels objectius editorials, i el poc coneixement de la ciutat, la seva cultura i la seva història que demostren alguns autors i l’editora deixen molt que desitjar. Tot i compartir la frustració i el tedi que representa viure en una ciutat on sembla que tot hagi d’estar ordenat, planificat i certificat per l’administració municipal, no puc dir que “odio Barcelona”. Em remeto a la ressenya del llibre que va fer Carles Miró i que no sé què fa penjada al bloc de Manuel Trallero.

odio-barcelonaDit això em centraré en dues excepcions que m’han cridat l’atenció i que formen part del llibre. Per una banda l’excel·lent treball artístic que l’acompanya, tant la portada, contra-portada i disseny gràfic de Toni Sánchez-Tena amb Bombing Disneyland; com les il·lustracions d’Efrén Álvarez, Adoración de los grandes alfa i Esquema de la historia cultural de Barcelona, hereves del seu mural Governament exposat recentment a La Capella de l’antic Hospital. Per la vessant literària destacaria només el primer capítol del llibre, “Ríos perdidos”, de Javier Calvo.

Calvo és un jove escriptor barceloní que troba en l’experimentació un recurs literari que l’atorga personalitat. Com un excurs del títol del seu darrer llibre Los ríos perdidos de Londres publicat fa quatre anys, Javier Calvo, ens endinsa en una Barcelona sinclairiana, feta de retalls i coneixements aprofundits, presències oblidades o absències arrencades. La referència a Iain Sinclair és explícita des de l’inici i la seva transposició de Londres a Barcelona és suggerent i enriquidora. L’obra literària de Sinclair és la clau de volta per entendre la lectura de la ciutat que ens proposa Calvo. Un món de traces i signes del passat, pervivents en les pedres i els ossos, la pell de la ciutat, en una narrativa que es desentén de la història oficial per donar vida al nostre present més actual.

La contraposició del passat més arcaic de la ciutat amb el seu present més il·legible, l’ús de la noció de guerrilla nòmada à la Wu-Ming, per recomposar un espai urbà tematitzat. Una Barcelona ignota i per descobrir per la que hi passegen pobles primitius i el martiri dels sants com a emblemes. L’autor continua el text, de manera fragmentària, a internet amb un blogger on publica articles i comentaris relacionats. Com escriu Calvo en el seu bloc:

En términos de contenido, es una lectura partisana del casco antiguo de Barcelona y también la escritura de una mitología de resistencia contra las intervenciones institucionales en esa zona, que toma una constelación de elementos y figuras del pasado y del presente de la ciudad y los convierte en un mural. Un mural como los que usan las guerrillas para inmortalizar a sus mártires. El mural como intervención en un espacio público.

No sé quin efecte psicològic va tenir en aquesta generació d’artistes i escriptors barcelonins, que afirmen “odiar Barcelona”, la desaparició del barri del Raval i l’obertura de la seva Rambla. Però la referència urbanística del centre històric de Barcelona és omnipresent en les seves creacions. Les referències de Calvo a les recents excavacions neolítiques al Raval, a l’entorn de Sant Pau del Camp, la caserna de la Guàrdia Civil i els carrers Robadors, Riereta i Reina Amàlia, ens desvetllen un passat arcaic, primitiu, de la ciutat del que molt poc coneixem. La descripció del martiri de Santa Eulàlia, la Laia, la patrona popular de la ciutat, és un altre element paleocristià de la nostra cultura popular que tenim oblidat.

Alguns crítics londinencs han batejat aquesta tendència literària, que exemplifiquen autors com Iain Sinclair, Peter Akroyd i d’altres, com a Londonostalgia. Crítiques a part hi ha una necessitat de recuperar allò de màgic i de tel·lúric que conforma l’evolució de les nostres ciutats per entendre el present i visionar el futur. Inaugura “Ríos perdidos” un nou gènere literari a la ciutat? Ens agradaria que així fos. Diguem-li nostàlgia o arqueologia, en el seu sentit foucaultià, la lectura del quotidià i del passat materialitzat, inspiren noves narratives que enverinen la postmodernitat i el pensament líquid que ens envolta. Barcelona necessita per reinventar-se més psicogeografies i menys conferències d’urbanisme.

Etiquetat , ,

El poble de Barcelona

Vaig tenir l’oportunitat de sentir en directe el pregó de les Festes de la Mercè d’en Jaume Sisa, ara ja fa uns mesos. El pregó de les Festes de la Mercè és sempre un acte que crida l’atenció i no poques vegades polèmic. L’elecció del pregoner ha de ser una tasca difícil i el simbolisme que l’envolta ha d’estar a l’alçada de les expectatives que genera. Sisa va estar a l’alçada i va deixar-nos un bon pregó. El simbolisme estava clar: la Barcelona dels 70. La intencionalitat simbòlica del pregó: traçar un pont entre la Barcelona de “Qualsevol nit pot sortir el sol” i la d'”Embolica la troca”. Sembla com si les autoritats municipals haguessin volgut projectar la il·lusió i la innocència del post-franquisme a la ciutat de la perplexitat i la frustració d’avui. 

La RamblaNo vaig tenir l’oportunitat de viure la Barcelona dels setanta, una ciutat en la “que tot estava per fer, i tot era possible!”, diuen. He viscut la dels noranta, l’Olímpica, la del “model Barcelona”. La que s’ha convertit en una marca i que ara comença a no funcionar. En mans del cantant del Poble Sec aquest pont es va convertir en un cant a la perplexitat compartida per no pocs barcelonins i barcelonines, nins i nines, de viure el dia a dia en una ciutat que molts veuen adormida. Una vindicació de la Barcelona real, la que no creu ni en models ni marques que no siguin de roba, la que fa funcionar la ciutat. Com el mateix Sisa explicava:

No pas l’estructura oficial, administrativa ni institucional, no els polítics professionals, ans la humanitat anònima, les persones una a una que fonamenten i arrelen la vida i l’existència i que fan possible la història que entre tots escrivim cada dia. Repartidors suant la samarreta, senyores rialleres amb ordinador o boatiné, homes apressats amb corbata. Escombriaires a qualsevol hora i funcionaris a quasi cap. Les poques porteres que van quedant. Dependentes de merceria i caixeres del súper. Els veterans de la petanca i les iaies que aguanten els néts. El gremi de l’arracada i el tatoo. El paio que fa recados a peu i el xava motorista. Els cecs enmudits a les cabines, aturats molt actius, monges modernes, quinquis i empleats de “la Caixa”.

Amb les seves paraules Sisa va fer-nos una vindicació del “poble” de Barcelona:

La gent del barri, treballadora, matinera, fraternal, dipositària d’una exquisida filosofia del carrer i contenta de viure. En fi, el poble de Barcelona. Real, assedegat de poesia, ballant la sardana i la rumba en una mixtura complementària i enriquidora. El que som, el que tenim, el que somiem.

És aquesta idea, la del “poble” de Barcelona la que vull retenir, i que trobo indispensable recuperar políticament, i no vull dir de manera “populista”. Un “poble” que molts, des de les institucions, voldria desaparegut o inexistent però que en canvi existeix i no estic segur que la nostra democràcia político-mediàtica tingui massa present. Un poble que, ben al contrari, fa la ciutat i la representa. Amb el concepte polític de “poble” ens passa quelcom de similar que amb el de “cultura popular”, oposada a una cultura “clàssica” o erudita. La distinció entre allò “culte” i allò “popular” és una de les dicotomies més potents que s’han ideat mai per classificar la societat. La referència a una o altra porta incorporades tot un seguit de significacions que situen immediatament els subjectes en plànols de superioritat i inferioritat automàtica.

Sortosament la història no ens ha deixat el llegat d’un terme per referir-nos a una política “popular” com ho fa per una cultura. Els “fronts populars” dels anys trenta varen ser un laboratori per assajar aquests tipus de fórmules, però en general no van ser massa reeixits. Seguint Agamben podríem dir que és una de les paradoxes de la democràcia que “quan el poble esdevé el dipositari únic de la sobirania, es converteix en una presència embarassossa, i la misèria i l’exclusió apareixen com un escàndol intolerable”. Com si haguéssim projectat la distinció entre allò “culte” i allò “popular” a la nostra cultura política.  Fins i tot a l’Antic Règim, el “poble menut” era més visible políticament i s’articulava entorn les diverses arts i oficis que s’exercien a la ciutat. El poble de Barcelona s’ha tornat invisible però existeix, com afirma en Sisa, i demana tenir veu en la tasca de refer la ciutat.

Etiquetat , ,

Raval(s)

Aquest cap de setmana ha tingut lloc la sisena edició de Raval(s), el festival de cultura del Raval de Barcelona. Aquests dies el Raval es transforma en un escenari per a la celebració de nombrosos i variats espectacles d’arrel cultural. Des de batucades a havaneres, tallers d’art prehistòric, danses bolivianes, música pakistanesa, espectacles de clowns… El denominador comú de totes aquestes iniciatives, metabolitzades per la Fundació Tot Raval, és que estan organitzades per associacions i entitats del barri i obertes a tota la ciutat. Un festival on productors i espectadors es confonen i la simultaneïtat dels esdeveniments donen la impressió de voler prendre per sorpresa els vianants. Més de 100 entitats col·laboren en l’elaboració del programa del festival, des de grans institucions culturals com el Conservatori del Liceu, fins a organitzacions socials com el Casal d’Infants del Raval o veïnals com l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. El protagonista és el barri i els veïns, els carrers i places i la gent que hi viu, treballa o s’hi passeja.

raval(s)A primera vista, es podria pensar, és només un altre dels nombrosos festivals que es celebren a Barcelona, especialment a Ciutat Vella, on cada setmana se succeeixen les ofertes d’activitats culturals més variades. En una ciutat com Barcelona voler organitzar un festival de cultura corre el risc de caure en la redundància. En aquest sentit Raval(s) és diferent, i aconsegueix innovar en formats, espais i l’originalitat de l’oferta. La clau de l’èxit és la participació de tot un barri que no cal idealitzar, ni orientalitzar, per donar-se compte que és part integral de la modernitat de Barcelona com ho és l’Eixample. La Barcelona moderna no s’entendria sense el Raval, i el Raval no s’identificaria com el barri que és sense la Barcelona moderna.

La imatge estigmatitzada del Raval expressada en la literatura i el periodisme de tot el segle XX, que alguns estudiosos han identificat com una “geografia del mal” imaginada, juga un element de centralitat en la construcció de l’imaginari barceloní de la ciutat moderna. Com ens recorda Joan Ramon Resina, a La vocació de modernitat de Barcelona, la imatge del Raval els anys vint i trenta del segle XX actuava com un mirall en negatiu de les aspiracions urbanes noucentistes:

L’ambigüitat del districte (no exactament un entorn criminal ni tampoc estrictament un veïnat de classe treballadora) no es devia únicament a la seva demarcació indefinida entre la prestigiosa Rambla i el popular Paral·lel, sinó, el que és més important, al fet de mostrar una barreja de dubtós nativisme i entreteniment equívoc. (…) El Barri Xino era un problema escenificat, tant en el sentit d’una ocasió relativament controlada, més que no pas amenaçadora, d’esbravament lasciu, com d’un problema moral en la consciència de la ciutat. En tant que el barri era una ‘performance cultural’, no s’oferia passivament a la mirada forana sinó que reflectia la interpretació de la cultura per part d’aquella mirada.

La construcció imaginària del Raval com a problema moral ha guiat també l’actuació urbanística de l’Ajuntament de Barcelona en aquest barri les darreres dècades. Una actuació que no diferia gaire de les mirades higienistes sobre el barri recollides en el Pla Macià de 1932. Els que vàrem assistir a la inauguració de la Rambla del Raval l’any 2000, després d’haver trepitjat atònits la destrucció del teixit urbà del barri, ens preguntàvem quin guiatge havia ofert l’Ajuntament als veïns i comerciants per adaptar-se a la transformació radical a la qual encara estan sotmesos. La resposta és que les reformes urbanes mai no són democràtiques i l’element d’obertura i esponjament que s’hi volia introduir justificava tota l’operació. El resultat va ser accentuar la fragmentació i en alguns sentits marginalitat d’uns entorns urbans que ara lentament reviuen. En aquest sentit l’èxit de la Fundació Tot Raval ha estat aconseguir interpretar també el Raval com una “performance cultural” i oferir-lo a la ciutat com a part normalitzada de si mateixa.

Etiquetat , , ,