Tag Archives: ciutat vella

La renúncia a allò comú

Una de les coses que més sorprenen passejant per Barcelona és el pobre manteniment de molts edificis, carrers i places de la ciutat. No parlo de manca de netedat, que també, sinó més aviat de deixadesa. Barcelona no és Venècia: la nostra és una ciutat viva, i com a tal, necessita regenerar-se. La decadència que respiren certes zones de la ciutat certament no és d’inspiració romàntica. Enlloc és aquest fet més evident que als passatges de Ciutat Vella on l’impacte dels anys i la pressió d’una ciutat densament poblada i visitada, malmeten el nostre patrimoni de manera accelerada. I dic nostre, perquè la ciutat és de tots, malgrat que la rígida frontera entre el que és públic i el que és privat no ens deixi veure sovint allò que és comú a tots nosaltres. 

Passatge de la PauEls “passatges particulars” són una tipologia del nostre nomenclàtor, com podrien ser els “sottopassagio” per seguir amb l’analogia veneciana, que es caracteritzen per donar via o comunicar dos o més carrers de la ciutat mitjançant el pas interior d’un edifici. Els passatges són carrers, oberts normalment durant el dia i que tanquen a la nit i els dies festius. Formalment són de titularitat privada però l’ús que tenen és públic, fins al punt que històricament han estat indrets on situar-hi comerços sovint aixoplugats per arcades o marquesines. Walter Benjamin va dedicar als Passagen-Werk una gran part de la seva reflexió filosòfica a aquestes figures urbanístiques que havien sorgit de la reforma urbana del segle XIX a París, i il·lustraven al seu entendre el naixement de la modernitat urbana.

La “conquesta” de l’espai públic ha estat una de les màximes que han guiat la “reconstrucció” de la ciutat que va iniciar el govern municipal ara fa 30 anys, amb la recuperació de la democràcia. La formulació del “model Barcelona” ha estat un artefacte polític, urbanístic i cultural molt poderós que ha projectat la ciutat internacionalment. L’espai públic esdevé, segons aquesta construcció ideològica, una metàfora de les bondats de la democràcia i del gaudi dels béns col·lectius. La ciutat es construeix així d’esquena a la propietat privada, aquella que mira només pels propis interessos i que en cap cas té una consciència social. Sota aquesta lògica, els elements constructius es transformen de sobte en recordatoris persistents, de formigó, de la nostra identitat política. Es transformen en un “realisme cívic”, per recuperar un terme de Peter G. Rowe.

Els arquitectes Josep Maria Montaner i Zaida Muxí estan publicant una sèrie d’articles al suplement Cultura|s de La Vanguardia, on ens proposen analitzar “la deriva del espacio público”. Es tracta d’una reflexió pertinent, en especial pel que respecta al poc manteniment municipal i la poca cura que els nous espais públics semblen despertar entre la ciutadania. El “realisme cívic” sembla haver-se transformat en un miratge d’incivisme i apatia que tot ho envolta. Els autors posen l’exemple paradigmàtic del parc del Fòrum de les Cultures:

La cuestión central del espacio público es que no es simplemente un vacío. Por ejemplo, el espacio del Fòrum de Barcelona, por muy espacio de propiedad pública que sea, no es, en absoluto, un espacio público. No basta el gran vacío, sino que tiene que estar dotado de sentido, y el sentido lo dan las actividades y usuarios diversos, que pueden entretejerse con ese vacío. Otra prueba de su escaso valor público es que los espacios abiertos se pueden alquilar por internet; por tanto, pueden ser exclusivos y privados, y se puede hacer pagar para acceder a ellos.

Fórum de les CulturesDe fet va ser en Gerard Horta a L’Espai Clos qui primer es va adonar que el que de veritat caracteritzava el Fòrum de les Cultures era el seu tancament vers la ciutadania. Contràriament, els passatges particulars ofereixen un ús públic, obert a la ciutat, que enriqueix la nostra experiència urbana i ciutadana. El passatge de la Banca, el passatge de la Pau, el passatge 1800, el passatge del Rellotge, el passatge del Crèdit, el passatge de Sert, entre d’altres, evoquen altres Barcelones allunyades de la Barcelona oficial però que conviuen quotidianament amb tots nosaltres. Aquests passatges ofereixen una manera diferent de viure la ciutat i enriqueixen les dinàmiques socials i cíviques en compartir ús públic i propietat privada. Ens són comuns, en el seu sentit de comunal, i per això és imperdonable deixar-los degradar fins al punt de dictaminar la seva obsolescència.

El espacio público ha de estar abastecido, ha de tener razones de ser: es más que un vacío. ¿Y como se llena de contenido? Con la gente, pero la gente tiene que pasar y estar allí por algo. Entonces un espacio público es un sitio que congrega y que se atraviesa, por eso en la ciudad històrica, entretejida, múltiple y variada, se da más fácilmente la condición de espacio público, por el que se pasa y se pasea.

Esperem que aquesta nova reflexió sobre el sentit de l’espai públic que ara proposen els arquitectes Montaner i Muxí, serveixi per recuperar el sentit urbà dels passatges particulars de Barcelona, i en especial els de Ciutat Vella que semblen haver caigut en l’oblit més absolut per part dels encarregats de “dissenyar” els espais públics de la nostra ciutat. Malauradament Walter Benjamin no va viure prou per conèixer de primera mà els passatges de la nostra ciutat. Hagués estat la història una altra, i el filòsof alemany no extingís la seva vida a Portbou de camí a Lisboa, de ben segur que als seus Passagen-Werk hi hauria espai per alguna referència als passatges particulars de Barcelona.

Etiquetat , , ,

La Barceloneta respira

“The problem of constructing large-scale public works in a crowded urban setting, where such works impinge on the lives of or displace thousands of voters, is one which democracy has not yet solved.”

Robert Caro, The Power Broker, 1975

Aquesta setmana l’Ajuntament ha presentat el seu nou projecte de reforma de La Barceloneta. Un projecte llargament esperat, pel que triga a intervenir en un barri que feia anys que ho necessitava, i per la polèmica que l’ha acompanyat. La lenta gestió del projecte i la manca de transparència per part del govern municipal va aixecar les veus d’alerta en un barri que ha patit com cap l’obertura al mar de Barcelona, sense veure millorades les seves condicions físiques, econòmiques i socials.

De fet les eleccions municipals de 2007 van representar un parèntesi i el canvi de regidor, en aquest cas regidora, al Districte de Ciutat Vella ha significat un replantejament radical del seu procediment. Per una banda el projecte s’ha acollit a la convocatòria de la Llei de Barris de 2008 i per l’altre, pel que vàrem poder veure en la seva presentació dimecres passat, la nova proposta representa un pas enrere del govern municipal a l’hora de voler imposar un model de reforma homogeni a les comunitats de veïns. El pla original, que ha vist la seva tramitació aturada, pretenia reformar les finques amb la instal·lació d’ascensors en els habitatges característics del barri, els “quarts de casa”. Amb aquest projecte l’Ajuntament canviava el seu modus operandi respecte a d’altres reformes interiors a Ciutat Vella com les del Raval i el Casc Antic. En lloc de l’enderrocament d’illes o parcel·les, es plantejava la desaparició d’uns quants habitatges de cadascuna de les finques per encabir-hi un ascensor. La mala noticia? Les mateixes comunitats havien d’acordar quins veïns eren reallotjats en habitatges de promoció municipal, i quins es quedaven i veien els seus habitatges revaloritzats.

Les eleccions municipals, la mobilització veïnal, la llei de barris i un canvi en el plantejament del projecte semblant al que va acordar Xavier Trias amb els veïns de La  Barceloneta abans de les eleccions, ha permès el que fins fa poques setmanes semblava impossible, reprendre el diàleg. A més a més de millores en els equipaments, els carrers i les places del barri, el projecte incorpora una negociació individualitzada amb tots i cadascun dels afectats, ja siguin llogaters o propietaris. Ja fa anys que La Barceloneta s’ha convertit en un caramel per als operadors d’apartaments turístics que obtenen uns rendiments astronòmics pel lloguer per dies dels seus habitatges. Existia un risc que aquesta reforma actués d’esquena als interessos dels veïns i veïnes del barri i fes encara més vulnerable la vida veïnal de La Barceloneta. Afortunadament sembla que les mesures anunciades van pel bon camí, amb voluntat d’innovar en l’execució de grans reformes urbanístiques, i l’esperança que la crisi econòmica freni durant uns anys la voracitat especuladora al barri.

Etiquetat , , ,

Palau de la Música

L’altre dia em referia a la proliferació de nous hotels a Ciutat Vella. Un altre projecte que porta cua és el de la construcció d’un hotel al costat del Palau de la Música, al carrer de Sant Pere Més Alt. Es tracta d’un projecte controvertit perquè inesperadament ha fet anar de bòlit els especialistes de patrimoni de la ciutat. En un moment inicial es va preveure la destrucció de les finques veïnes de l’escola de la Salle Comtal, un primer informe en recomanava l’enderrocament en base a la qualitat arquitectònica dels edificis afectats. Però, com s’ha vist, el debat va molt més enllà de l’enderroc i afecta la política del districte, el model de construcció de nous hotels a Ciutat Vella i la participació dels ciutadans en aquest tipus d’intervencions que modifiquen l’entorn dels nostres barris.

La mobilització dels veïns del Casc Antic i de l’entitat Veïns en Defensa de la Barcelona Vella va aixecar l’atenció mediàtica cap a aquest projecte. Les al·legacions presentades per aquestes entitats posen l’èmfasi en la destrucció patrimonial, i s’han vist reforçades per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que insta que no s’enderroqui cap de les finques afectades. En paral·lel, des del Districte de Ciutat Vella es va iniciar un procés de participació ciutadana per tal que els veïns de la zona es pronunciessin sobre el tema. Aquest procés s’ha trobat amb més entrebancs dels necessaris perquè al meu entendre no ha sabut respondre a les expectatives que els veïns tenien creades. En especial, perquè s’anuncia un procés de participació, en paral·lel al període de presentació d’al·legacions, que és el procediment habitual d’informació pública d’un projecte d’aquestes característiques.

Ara per ara ens trobem en un moment insospitat fa només uns mesos. Per una banda, els promotors de l’hotel han anunciat que canviaran el projecte per adequar-se als requeriments de la Comissió de Patrimoni de la Generalitat. Per l’altra, els responsables de la mobilització veïnal s’han retirat del procés de participació del Districte en espera que es resolguin les al·legacions. El Districte de Ciutat Vella ha decidit seguir endavant amb un procés de participació que ja no desperta l’interès de ningú, sobre un projecte que ja s’ha anunciat que es canviarà, i s’arrisca a afegir encara més confusió a la tramitació urbanística.

La participació ben entesa forma part de l’exercici de la democràcia més elemental. Aquesta participació s’ha d’instituir a partir d’una informació i una transparència públiques sobre els objectius que es volen aconseguir. Quan els objectius no són clars, la participació esdevé un exercici de bizantinisme que no fa cap bé a la qualitat de la nostra democràcia. Caldrà recordar als nostres governants que la participació ben entesa comença en el minut zero de qualsevol transformació urbana. Potser així ens estalviaríem algun  maldecap i garantiríem que les veus dels veïns i comerciants que s’han manifestat a favor d’aquesta intervenció urbanística, debats patrimonials a banda, també pogués ser escoltada.

Etiquetat , , ,

Hotel Barceló Raval

Ahir vaig tenir l’oportunitat de visitar el nou hotel de la Rambla del Raval. Aquest era un projecte esperat i una aposta forta de la cadena Barceló per ubicar un dels seus establiments al cor del Raval de Barcelona. L’hotel Barceló Raval és una aposta que en el futur ha de veure els seus resultats. Es tracta d’un hotel de disseny, la decoració del qual és obra de Jordi Galí, que convida a entrar al seu lobby amb un bar-restaurant obert a la nova plaça de Manuel Vázquez Montalbán.

Hi ha un debat pendent a la ciutat de Barcelona, i en especial a Ciutat Vella, sobre la necessitat d’augmentar, o no, l’oferta hotelera. Ciutat Vella compta en aquests moments amb aproximadament 140 hotels dels 295 que hi ha a Barcelona. No crec que aquest debat s’hagi de limitar a dir “Hotels sí” o “Hotels no”, sinó que a més de reconèixer l’atractiu turístic que encara desperta la nostra ciutat, analitzem l’impacte que la necessària oferta hotelera té en el teixit econòmic i social en que s’insereix. Hi ha zones de Ciutat Vella on l’obertura d’un nou establiment marca la diferència i dinamitza la vida comercial i augmenta la sensació de seguretat, il·luminació i neteja de l’entorn.

Dit això, cal donar la benvinguda a aquest hotel i apostar perquè l’atracció turística de Ciutat Vella es diversifiqui i penetri també en aquest barri, a més del Gòtic, la Ribera i la Barceloneta. Durant la visita vàrem tenir l’oportunitat que pujar a la terrassa de l’hotel i admirar la vista panoràmica de 360º graus del Raval. Els teulats i les terrasses del barri ofereixen un entorn visual incomparable del que gaudiran, de moment, només els hostes de l’hotel. Hi ha previst en el futur obrir una terrassa d’estiu oberta al públic com fan molts altres hotels de Barcelona.

Tant l’oferta d’esmorzar a l’habitació, com altres elements de decoració de passadissos i habitacions, recorden l’hotel Hoxton que va obrir fa un parell d’anys a l’East End de Londres. Un altre barri que ha vist regenerat el seu teixit econòmic i social en els darrers anys. L’obertura del Barceló Raval és un pas més en la reforma del barri del Raval que va començar fa ja més de quinze anys. Ara cal que els projectes que encara estan en marxa finalitzin, com l’obertura de la nova Filmoteca de la Generalitat pevista per a l’any 2009. No ens podem permetre més retards.

Etiquetat , , ,