Tag Archives: barcelona

Cisco i Barcelona

Cisco i Barcelona, una smart city en construcció

Etiquetat , , , , ,

La Barcelona de Vin Diesel

La publicació del videojoc The Wheelman ara fa uns mesos ha tornat a posar sobre la taula la incidència dels entorns virtuals en la nostra vida quotidiana. Les aventures i desventures de l’avatar de l’actor Vin Diesel a Barcelona posen de manifest fins a quin punt la nostra ciutat està patint ràtzies esquizofrèniques pel que respecta a la seva imatge internacional. Com escrivia l’estudiosa del disseny Viviana Narotzky a Dr Jeckyll Mr Hyde Barcelona la imatge de marca de la ciutat és celebrada i participada per les institucions en el rodatge de Vicky Cristina Barcelona, i en canvi recerca els mecanismes legals (sense èxit) per vetar l’aparició d’aquest videojoc. Vagi per endavant que no he jugat a The Wheelman, que la meva experiència en videojocs d’acció subjectiva és molt limitada i que és una pràctica que pot arribar a avorrir-me. La novetat i el ressò que ha tingut The Wheelman a casa nostra i internacionalment és que no ens trobem davant d’un San Andreas fictici com el de Grand Theft Auto, territori format per tres grans ciutats: Los Santos, San Fierro i Las Venturas, que corresponen a Los Ángeles, San Francisco i Las Vegas en la realitat.

The WheelmanThe Wheelman pren Barcelona com a escenari. La Barcelona que tothom, tots nosaltres i aquells que ens visiten, coneix. L’acció, previsible, un policia (Vin Diesel) que lluita contra el crim organitzat i utilitza totes les armes i recursos al seu abast per frenar l’escalada de violència que atemoreix la ciutat. El realisme de l’entorn virtual i els detalls amb que està reproduïda Barcelona són extraordinaris com demostren molts vídeos que poden trobar-se a internet. Crec que és aquesta imatge realista la que va portar a l’Ajuntament de Barcelona l’any passat a intentar que el videojoc no es posés en circulació, perquè podia “malmetre la imatge internacional de la ciutat”. No faré un judici sobre com es gestiona o es deixa de gestionar la imatge d’una ciutat, ho deixaré per als especialistes en branding urbà. El que sí m’agradaria fer, però, és una transposició i imaginar que aquesta polèmica hagués tingut lloc enguany.

L’estiu de l’any passat, com cada estiu, el que es coneix com a fenomen de l’incivisme a casa nostra o comportament antisocial entre els anglosaxons, era un fet més que conegut però que, per diversos motius, encara no s’associava a la imatge internacional de la ciutat. Montserrat Ballarín, l’edil municipal d’educació que s’encarregà de les possibles accions legals que podien derivar-se de l’aparició del videojoc afirmava que The Wheelman “ofereix una imatge errònia dels valors que caracteritzen la ciutat”. La recepció mediàtica i institucional, principalment de l’Ajuntament de Barcelona, va ser de novetat i sorpresa i el cas va omplir algunes pàgines de diari. L’estiu de 2009, en canvi, l’incivisme ha passat a denominar-se degradació i la ciutat, especialment el seu centre històric, ha rebut nombrosos apel·latius que mitjans de comunicació internacionals i portals de viatges com Tripadvisor, s’han encarregat de recollir. La prostitució al carrer, detonant de la polèmica, és la punta de l’iceberg d’un centre urbà castigat per la manca de neteja, seguretat i civisme. Com hem vist, les xarxes d’explotació de prostitutes nigerianes competeixen amb d’altres de diferents nacionalitats per controlar també el detall de la venda de droga en un Raval cada cop més castigat i desorientat com a barri. Però anem a les fonts, com la mateixa descripció del joc indica:

Set in the exotic location of Barcelona, Spain. This classic European city is densely populated with traffic and pedestrians that react intelligently to your actions as you roam around realistic environments filled with massively destructible objects.

The WheelmanDeixarem de banda els “objectes massivament destruïbles”, per centrar-nos en la descripció que es fa de la ciutat. És aquesta, i no altra, la imatge que The Wheelman ens ofereix de la nostra ciutat. Una ciutat europea, exòtica a ulls nordamericans, però plena de vida i de gent al carrer. Si ens fixem en els gràfics del videojoc, la Barcelona que Vin Diesel ens evoca és, en general, la d’una ciutat neta, monumental i ben ordenada, una ciutat que a hores d’ara a molts barcelonins ens costa reconèixer. En essència mediterrània i continental alhora. La Barcelona de Vin Diesel és una ciutat tranquil·la, en la que treballen impunement xarxes de crim organitzat, segurament aquests no són “els valors que volem transmetre”, però de vegades la realitat supera la ficció. Cap vídeojoc per cruent i sanguinari que fos no pot malmetre la imatge d’una ciutat, la imatge internacional d’una ciutat la composen moltes altres coses. Si més no, després hauríem de ser coherents, i si les persecucions i escenes d’acció de The Wheelman ens semblen censurables, arribats el cas hauríem de fer el mateix i impedir per tots els mitjans possibles que la ciutat no fos escenari de cap seqüela de la saga cinematogràfica de Bond, James Bond.

Etiquetat , , ,

L’espectre d’Ildefons Cerdà

L’any 1848 un espectre, segons Marx i Engels, rondava Europa. L’espectre del Comunisme. En els darrers mesos un altre espectre, no gaire allunyat d’aquell temps, torna a rondar-nos. L’espectre d’Ildefons Cerdà, amb motiu de la celebració del 150è aniversari de l’aprovació del seu Pla de reforma i eixample de Barcelona l’any 1859. L’espectre d’Ildefons Cerdà torna a rondar Barcelona perquè Barcelona mai no havia fet un exercici de reconeixement públic a la seva figura com el que s’assaja aquest 2009 amb l’Any Cerdà. Durant molts anys Barcelona va percebre el Pla Cerdà com una imposició del govern central, aprovat sense el concurs de l’Ajuntament i en contra dels criteris professionals i urbanístics dels tècnics de la ciutat. Després de la seva rehabilitació com a precursor de l’urbanisme modern a nivell internacional des de mitjans dels anys 1970, Cerdà segueix essent un gran desconegut per als barcelonins i barcelonines. L’impacte visual del seu llegat no té l’exuberància del de Gaudí i és només perceptible a aquells que ens agraden els plànols i llegir mapes.

Pla Cerdà

Jo mateix vaig dedicar una part de la meva recerca acadèmica a entendre la seva aportació al naixement de l’urbanisme i situar-la en un conjunt més ampli de referències, tant vers el passat com el futur. No puc dir que me’n sortís… Potser una de les consideracions més punyents que van fer-me mai mentre intentava entendre l’especificitat de l’aportació de Cerdà a l’urbanisme modern, me la va fer el professor K. Michael Hays, en un seminari per a graduats a Harvard l’any 1999. Hays, després de sentir la meva intervenció, em va dir que els urbanistes anglosaxons tenien un problema per entendre les aportacions de Cerdà i la seva Teoria General de la Urbanització. Les dificultats per entendre Cerdà en un context ampliat rauen en la possibilitat de llegir la seva obra tant en clau de precursor de l’urbanisme modern o bé com la darrera d’una llarga llista de tractats d’arquitectura i urbanisme de la Il·lustració que promovien visions utòpiques de la societat com les de Fourier, Saint-Simon o Etienne Cabet. Aquest darrer un vell conegut de Barcelona on tenia un fort predicament amb la comunitat Icariana del Poblenou.

La distinció entre “socialisme utòpic” i “socialisme científic” la devem als esforços d’Engels per legitimar la prevalença del projecte comunista marxista, en un moment de forta competència d’idees i projectes per transformar la societat. L’aportació de la Teoria de Cerdà i el seu Eixample de Barcelona es troben al meu entendre en un punt entremig, entre la construcció teòrica utòpica i la científica, i per això costa tant de situar la seva obra. Cerdà va voler farcir d’arguments científics les seves idees i visions sobre la societat i, en concret, la ciutat de Barcelona a mitjans del segle XIX, fins al punt de confondre un exercici planificador amb un de transformació de la societat.

Per entendre l’especificitat de Cerdà hem de llegir la seva teoria en clau marxista. M’explico, i la idea no és meva, sinó de la urbanista francesa Françoise Choay. Més enllà que la Teoria de Cerdà i El Capital de Marx es publiquessin el mateix any, 1867, les afinitats entre les dues obres són sorprenents. Com Marx, Cerdà parteix d’una lectura universal de la història que ens porta cap a una revolució que s’ha d’acomplir. Dit això, la de Cerdà és una revolució pacífica, la de les ciutats, que seran transformades pel desenvolupament de noves tecnologies del transport i les comunicacions. El recurs a l’universalisme etnocentrista, propi de la Il·lustració, permet a Cerdà fer una lectura teleològica dels modes de transport i les tecnologies de la comunicació, com Marx la fa dels modes de producció i les cultures de l’intercanvi.

No és difícil imaginar que una ment com la de Cerdà, educada en els estrictes criteris racionalistes i matemàtics de la primera promoció de l’Escola d’enginyeria, no trobés ressò en la Barcelona oficial, romàntica i floralesca, de la seva època. La seva era una visió avançada en el temps, però construïda a partir d’una atenta lectura històrica universal de l’evolució de les ciutats i de les societats més diverses. Utòpica i científica alhora. Cerdà va morir sol el mateix any 1867 a Caldes de Besaya (Santander), després d’una llarga malaltia i un endeutament que l’ofegava, i no és descabellat pensar que el seu espectre s’hagi aparegut aquests dies a Barcelona. La Barcelona d’ara, com la de fa 150 anys, ja fa anys que necessita un salt d’escala, pensar-se més enllà dels seus límits administratius i desplegar no sense retard la seva vocació metropolitana.

multiramblesLa Barcelona oficial, la que governa l’Ajuntament de Barcelona, proposa ara l’Any Cerdà com a punt de partida per posar al dia la visió metropolitana de la ciutat. No és una restitució en tota regla de l’home que va ordenar el creixement de la Ciutat Vella amb la resta de municipis del pla de Barcelona, sinó que mira més enllà de la plaça que va dedicar ara fa uns anys a la memòria d’Ildefons Cerdà. Amb la utilització d’esdeveniments com el 150è aniversari del Pla d’Eixample per parlar del desenvolupament futur de la ciutat, correm el risc de no poder reconèixer els nostres Ildefons Cerdà d’avui dia, gent que sense publicitat ni massa recursos ja fa temps que estan repensant Barcelona. Estic convençut que si l’espectre d’Ildefons Cerdà s’hagués aparegut aquests mesos entre nosaltres no hauria assistit a cap dels actes oficials de la seva commemoració i sí, en canvi, seguiria amb interès les propostes urbanístiques que s’han pogut veure, per exemple, a la recent exposició Multirambles sobre el potencial urbanístic del litoral de Barcelona a cura del col·lectiu Intelligent Coast.

Etiquetat , ,

Odio Barcelona?

Deixo el títol amb interrogant. No penso respondre la pregunta. Però no crec que es pugui odiar una ciutat, tot i que el terme ha fet fortuna com explica el company Narcís Sastre. Tampoc no m’he llegit sencer el llibre-boutade de l’editorial Melusina, Odio Barcelona, ni ho penso fer.  La qualitat desigual de les narracions, la vaguetat dels objectius editorials, i el poc coneixement de la ciutat, la seva cultura i la seva història que demostren alguns autors i l’editora deixen molt que desitjar. Tot i compartir la frustració i el tedi que representa viure en una ciutat on sembla que tot hagi d’estar ordenat, planificat i certificat per l’administració municipal, no puc dir que “odio Barcelona”. Em remeto a la ressenya del llibre que va fer Carles Miró i que no sé què fa penjada al bloc de Manuel Trallero.

odio-barcelonaDit això em centraré en dues excepcions que m’han cridat l’atenció i que formen part del llibre. Per una banda l’excel·lent treball artístic que l’acompanya, tant la portada, contra-portada i disseny gràfic de Toni Sánchez-Tena amb Bombing Disneyland; com les il·lustracions d’Efrén Álvarez, Adoración de los grandes alfa i Esquema de la historia cultural de Barcelona, hereves del seu mural Governament exposat recentment a La Capella de l’antic Hospital. Per la vessant literària destacaria només el primer capítol del llibre, “Ríos perdidos”, de Javier Calvo.

Calvo és un jove escriptor barceloní que troba en l’experimentació un recurs literari que l’atorga personalitat. Com un excurs del títol del seu darrer llibre Los ríos perdidos de Londres publicat fa quatre anys, Javier Calvo, ens endinsa en una Barcelona sinclairiana, feta de retalls i coneixements aprofundits, presències oblidades o absències arrencades. La referència a Iain Sinclair és explícita des de l’inici i la seva transposició de Londres a Barcelona és suggerent i enriquidora. L’obra literària de Sinclair és la clau de volta per entendre la lectura de la ciutat que ens proposa Calvo. Un món de traces i signes del passat, pervivents en les pedres i els ossos, la pell de la ciutat, en una narrativa que es desentén de la història oficial per donar vida al nostre present més actual.

La contraposició del passat més arcaic de la ciutat amb el seu present més il·legible, l’ús de la noció de guerrilla nòmada à la Wu-Ming, per recomposar un espai urbà tematitzat. Una Barcelona ignota i per descobrir per la que hi passegen pobles primitius i el martiri dels sants com a emblemes. L’autor continua el text, de manera fragmentària, a internet amb un blogger on publica articles i comentaris relacionats. Com escriu Calvo en el seu bloc:

En términos de contenido, es una lectura partisana del casco antiguo de Barcelona y también la escritura de una mitología de resistencia contra las intervenciones institucionales en esa zona, que toma una constelación de elementos y figuras del pasado y del presente de la ciudad y los convierte en un mural. Un mural como los que usan las guerrillas para inmortalizar a sus mártires. El mural como intervención en un espacio público.

No sé quin efecte psicològic va tenir en aquesta generació d’artistes i escriptors barcelonins, que afirmen “odiar Barcelona”, la desaparició del barri del Raval i l’obertura de la seva Rambla. Però la referència urbanística del centre històric de Barcelona és omnipresent en les seves creacions. Les referències de Calvo a les recents excavacions neolítiques al Raval, a l’entorn de Sant Pau del Camp, la caserna de la Guàrdia Civil i els carrers Robadors, Riereta i Reina Amàlia, ens desvetllen un passat arcaic, primitiu, de la ciutat del que molt poc coneixem. La descripció del martiri de Santa Eulàlia, la Laia, la patrona popular de la ciutat, és un altre element paleocristià de la nostra cultura popular que tenim oblidat.

Alguns crítics londinencs han batejat aquesta tendència literària, que exemplifiquen autors com Iain Sinclair, Peter Akroyd i d’altres, com a Londonostalgia. Crítiques a part hi ha una necessitat de recuperar allò de màgic i de tel·lúric que conforma l’evolució de les nostres ciutats per entendre el present i visionar el futur. Inaugura “Ríos perdidos” un nou gènere literari a la ciutat? Ens agradaria que així fos. Diguem-li nostàlgia o arqueologia, en el seu sentit foucaultià, la lectura del quotidià i del passat materialitzat, inspiren noves narratives que enverinen la postmodernitat i el pensament líquid que ens envolta. Barcelona necessita per reinventar-se més psicogeografies i menys conferències d’urbanisme.

Etiquetat , ,