Tag Archives: ajuntament

Cisco i Barcelona

Cisco i Barcelona, una smart city en construcció

Etiquetat , , , , ,

La Barcelona de Vin Diesel

La publicació del videojoc The Wheelman ara fa uns mesos ha tornat a posar sobre la taula la incidència dels entorns virtuals en la nostra vida quotidiana. Les aventures i desventures de l’avatar de l’actor Vin Diesel a Barcelona posen de manifest fins a quin punt la nostra ciutat està patint ràtzies esquizofrèniques pel que respecta a la seva imatge internacional. Com escrivia l’estudiosa del disseny Viviana Narotzky a Dr Jeckyll Mr Hyde Barcelona la imatge de marca de la ciutat és celebrada i participada per les institucions en el rodatge de Vicky Cristina Barcelona, i en canvi recerca els mecanismes legals (sense èxit) per vetar l’aparició d’aquest videojoc. Vagi per endavant que no he jugat a The Wheelman, que la meva experiència en videojocs d’acció subjectiva és molt limitada i que és una pràctica que pot arribar a avorrir-me. La novetat i el ressò que ha tingut The Wheelman a casa nostra i internacionalment és que no ens trobem davant d’un San Andreas fictici com el de Grand Theft Auto, territori format per tres grans ciutats: Los Santos, San Fierro i Las Venturas, que corresponen a Los Ángeles, San Francisco i Las Vegas en la realitat.

The WheelmanThe Wheelman pren Barcelona com a escenari. La Barcelona que tothom, tots nosaltres i aquells que ens visiten, coneix. L’acció, previsible, un policia (Vin Diesel) que lluita contra el crim organitzat i utilitza totes les armes i recursos al seu abast per frenar l’escalada de violència que atemoreix la ciutat. El realisme de l’entorn virtual i els detalls amb que està reproduïda Barcelona són extraordinaris com demostren molts vídeos que poden trobar-se a internet. Crec que és aquesta imatge realista la que va portar a l’Ajuntament de Barcelona l’any passat a intentar que el videojoc no es posés en circulació, perquè podia “malmetre la imatge internacional de la ciutat”. No faré un judici sobre com es gestiona o es deixa de gestionar la imatge d’una ciutat, ho deixaré per als especialistes en branding urbà. El que sí m’agradaria fer, però, és una transposició i imaginar que aquesta polèmica hagués tingut lloc enguany.

L’estiu de l’any passat, com cada estiu, el que es coneix com a fenomen de l’incivisme a casa nostra o comportament antisocial entre els anglosaxons, era un fet més que conegut però que, per diversos motius, encara no s’associava a la imatge internacional de la ciutat. Montserrat Ballarín, l’edil municipal d’educació que s’encarregà de les possibles accions legals que podien derivar-se de l’aparició del videojoc afirmava que The Wheelman “ofereix una imatge errònia dels valors que caracteritzen la ciutat”. La recepció mediàtica i institucional, principalment de l’Ajuntament de Barcelona, va ser de novetat i sorpresa i el cas va omplir algunes pàgines de diari. L’estiu de 2009, en canvi, l’incivisme ha passat a denominar-se degradació i la ciutat, especialment el seu centre històric, ha rebut nombrosos apel·latius que mitjans de comunicació internacionals i portals de viatges com Tripadvisor, s’han encarregat de recollir. La prostitució al carrer, detonant de la polèmica, és la punta de l’iceberg d’un centre urbà castigat per la manca de neteja, seguretat i civisme. Com hem vist, les xarxes d’explotació de prostitutes nigerianes competeixen amb d’altres de diferents nacionalitats per controlar també el detall de la venda de droga en un Raval cada cop més castigat i desorientat com a barri. Però anem a les fonts, com la mateixa descripció del joc indica:

Set in the exotic location of Barcelona, Spain. This classic European city is densely populated with traffic and pedestrians that react intelligently to your actions as you roam around realistic environments filled with massively destructible objects.

The WheelmanDeixarem de banda els “objectes massivament destruïbles”, per centrar-nos en la descripció que es fa de la ciutat. És aquesta, i no altra, la imatge que The Wheelman ens ofereix de la nostra ciutat. Una ciutat europea, exòtica a ulls nordamericans, però plena de vida i de gent al carrer. Si ens fixem en els gràfics del videojoc, la Barcelona que Vin Diesel ens evoca és, en general, la d’una ciutat neta, monumental i ben ordenada, una ciutat que a hores d’ara a molts barcelonins ens costa reconèixer. En essència mediterrània i continental alhora. La Barcelona de Vin Diesel és una ciutat tranquil·la, en la que treballen impunement xarxes de crim organitzat, segurament aquests no són “els valors que volem transmetre”, però de vegades la realitat supera la ficció. Cap vídeojoc per cruent i sanguinari que fos no pot malmetre la imatge d’una ciutat, la imatge internacional d’una ciutat la composen moltes altres coses. Si més no, després hauríem de ser coherents, i si les persecucions i escenes d’acció de The Wheelman ens semblen censurables, arribats el cas hauríem de fer el mateix i impedir per tots els mitjans possibles que la ciutat no fos escenari de cap seqüela de la saga cinematogràfica de Bond, James Bond.

Etiquetat , , ,

L’espectre d’Ildefons Cerdà

L’any 1848 un espectre, segons Marx i Engels, rondava Europa. L’espectre del Comunisme. En els darrers mesos un altre espectre, no gaire allunyat d’aquell temps, torna a rondar-nos. L’espectre d’Ildefons Cerdà, amb motiu de la celebració del 150è aniversari de l’aprovació del seu Pla de reforma i eixample de Barcelona l’any 1859. L’espectre d’Ildefons Cerdà torna a rondar Barcelona perquè Barcelona mai no havia fet un exercici de reconeixement públic a la seva figura com el que s’assaja aquest 2009 amb l’Any Cerdà. Durant molts anys Barcelona va percebre el Pla Cerdà com una imposició del govern central, aprovat sense el concurs de l’Ajuntament i en contra dels criteris professionals i urbanístics dels tècnics de la ciutat. Després de la seva rehabilitació com a precursor de l’urbanisme modern a nivell internacional des de mitjans dels anys 1970, Cerdà segueix essent un gran desconegut per als barcelonins i barcelonines. L’impacte visual del seu llegat no té l’exuberància del de Gaudí i és només perceptible a aquells que ens agraden els plànols i llegir mapes.

Pla Cerdà

Jo mateix vaig dedicar una part de la meva recerca acadèmica a entendre la seva aportació al naixement de l’urbanisme i situar-la en un conjunt més ampli de referències, tant vers el passat com el futur. No puc dir que me’n sortís… Potser una de les consideracions més punyents que van fer-me mai mentre intentava entendre l’especificitat de l’aportació de Cerdà a l’urbanisme modern, me la va fer el professor K. Michael Hays, en un seminari per a graduats a Harvard l’any 1999. Hays, després de sentir la meva intervenció, em va dir que els urbanistes anglosaxons tenien un problema per entendre les aportacions de Cerdà i la seva Teoria General de la Urbanització. Les dificultats per entendre Cerdà en un context ampliat rauen en la possibilitat de llegir la seva obra tant en clau de precursor de l’urbanisme modern o bé com la darrera d’una llarga llista de tractats d’arquitectura i urbanisme de la Il·lustració que promovien visions utòpiques de la societat com les de Fourier, Saint-Simon o Etienne Cabet. Aquest darrer un vell conegut de Barcelona on tenia un fort predicament amb la comunitat Icariana del Poblenou.

La distinció entre “socialisme utòpic” i “socialisme científic” la devem als esforços d’Engels per legitimar la prevalença del projecte comunista marxista, en un moment de forta competència d’idees i projectes per transformar la societat. L’aportació de la Teoria de Cerdà i el seu Eixample de Barcelona es troben al meu entendre en un punt entremig, entre la construcció teòrica utòpica i la científica, i per això costa tant de situar la seva obra. Cerdà va voler farcir d’arguments científics les seves idees i visions sobre la societat i, en concret, la ciutat de Barcelona a mitjans del segle XIX, fins al punt de confondre un exercici planificador amb un de transformació de la societat.

Per entendre l’especificitat de Cerdà hem de llegir la seva teoria en clau marxista. M’explico, i la idea no és meva, sinó de la urbanista francesa Françoise Choay. Més enllà que la Teoria de Cerdà i El Capital de Marx es publiquessin el mateix any, 1867, les afinitats entre les dues obres són sorprenents. Com Marx, Cerdà parteix d’una lectura universal de la història que ens porta cap a una revolució que s’ha d’acomplir. Dit això, la de Cerdà és una revolució pacífica, la de les ciutats, que seran transformades pel desenvolupament de noves tecnologies del transport i les comunicacions. El recurs a l’universalisme etnocentrista, propi de la Il·lustració, permet a Cerdà fer una lectura teleològica dels modes de transport i les tecnologies de la comunicació, com Marx la fa dels modes de producció i les cultures de l’intercanvi.

No és difícil imaginar que una ment com la de Cerdà, educada en els estrictes criteris racionalistes i matemàtics de la primera promoció de l’Escola d’enginyeria, no trobés ressò en la Barcelona oficial, romàntica i floralesca, de la seva època. La seva era una visió avançada en el temps, però construïda a partir d’una atenta lectura històrica universal de l’evolució de les ciutats i de les societats més diverses. Utòpica i científica alhora. Cerdà va morir sol el mateix any 1867 a Caldes de Besaya (Santander), després d’una llarga malaltia i un endeutament que l’ofegava, i no és descabellat pensar que el seu espectre s’hagi aparegut aquests dies a Barcelona. La Barcelona d’ara, com la de fa 150 anys, ja fa anys que necessita un salt d’escala, pensar-se més enllà dels seus límits administratius i desplegar no sense retard la seva vocació metropolitana.

multiramblesLa Barcelona oficial, la que governa l’Ajuntament de Barcelona, proposa ara l’Any Cerdà com a punt de partida per posar al dia la visió metropolitana de la ciutat. No és una restitució en tota regla de l’home que va ordenar el creixement de la Ciutat Vella amb la resta de municipis del pla de Barcelona, sinó que mira més enllà de la plaça que va dedicar ara fa uns anys a la memòria d’Ildefons Cerdà. Amb la utilització d’esdeveniments com el 150è aniversari del Pla d’Eixample per parlar del desenvolupament futur de la ciutat, correm el risc de no poder reconèixer els nostres Ildefons Cerdà d’avui dia, gent que sense publicitat ni massa recursos ja fa temps que estan repensant Barcelona. Estic convençut que si l’espectre d’Ildefons Cerdà s’hagués aparegut aquests mesos entre nosaltres no hauria assistit a cap dels actes oficials de la seva commemoració i sí, en canvi, seguiria amb interès les propostes urbanístiques que s’han pogut veure, per exemple, a la recent exposició Multirambles sobre el potencial urbanístic del litoral de Barcelona a cura del col·lectiu Intelligent Coast.

Etiquetat , ,

La renúncia a allò comú

Una de les coses que més sorprenen passejant per Barcelona és el pobre manteniment de molts edificis, carrers i places de la ciutat. No parlo de manca de netedat, que també, sinó més aviat de deixadesa. Barcelona no és Venècia: la nostra és una ciutat viva, i com a tal, necessita regenerar-se. La decadència que respiren certes zones de la ciutat certament no és d’inspiració romàntica. Enlloc és aquest fet més evident que als passatges de Ciutat Vella on l’impacte dels anys i la pressió d’una ciutat densament poblada i visitada, malmeten el nostre patrimoni de manera accelerada. I dic nostre, perquè la ciutat és de tots, malgrat que la rígida frontera entre el que és públic i el que és privat no ens deixi veure sovint allò que és comú a tots nosaltres. 

Passatge de la PauEls “passatges particulars” són una tipologia del nostre nomenclàtor, com podrien ser els “sottopassagio” per seguir amb l’analogia veneciana, que es caracteritzen per donar via o comunicar dos o més carrers de la ciutat mitjançant el pas interior d’un edifici. Els passatges són carrers, oberts normalment durant el dia i que tanquen a la nit i els dies festius. Formalment són de titularitat privada però l’ús que tenen és públic, fins al punt que històricament han estat indrets on situar-hi comerços sovint aixoplugats per arcades o marquesines. Walter Benjamin va dedicar als Passagen-Werk una gran part de la seva reflexió filosòfica a aquestes figures urbanístiques que havien sorgit de la reforma urbana del segle XIX a París, i il·lustraven al seu entendre el naixement de la modernitat urbana.

La “conquesta” de l’espai públic ha estat una de les màximes que han guiat la “reconstrucció” de la ciutat que va iniciar el govern municipal ara fa 30 anys, amb la recuperació de la democràcia. La formulació del “model Barcelona” ha estat un artefacte polític, urbanístic i cultural molt poderós que ha projectat la ciutat internacionalment. L’espai públic esdevé, segons aquesta construcció ideològica, una metàfora de les bondats de la democràcia i del gaudi dels béns col·lectius. La ciutat es construeix així d’esquena a la propietat privada, aquella que mira només pels propis interessos i que en cap cas té una consciència social. Sota aquesta lògica, els elements constructius es transformen de sobte en recordatoris persistents, de formigó, de la nostra identitat política. Es transformen en un “realisme cívic”, per recuperar un terme de Peter G. Rowe.

Els arquitectes Josep Maria Montaner i Zaida Muxí estan publicant una sèrie d’articles al suplement Cultura|s de La Vanguardia, on ens proposen analitzar “la deriva del espacio público”. Es tracta d’una reflexió pertinent, en especial pel que respecta al poc manteniment municipal i la poca cura que els nous espais públics semblen despertar entre la ciutadania. El “realisme cívic” sembla haver-se transformat en un miratge d’incivisme i apatia que tot ho envolta. Els autors posen l’exemple paradigmàtic del parc del Fòrum de les Cultures:

La cuestión central del espacio público es que no es simplemente un vacío. Por ejemplo, el espacio del Fòrum de Barcelona, por muy espacio de propiedad pública que sea, no es, en absoluto, un espacio público. No basta el gran vacío, sino que tiene que estar dotado de sentido, y el sentido lo dan las actividades y usuarios diversos, que pueden entretejerse con ese vacío. Otra prueba de su escaso valor público es que los espacios abiertos se pueden alquilar por internet; por tanto, pueden ser exclusivos y privados, y se puede hacer pagar para acceder a ellos.

Fórum de les CulturesDe fet va ser en Gerard Horta a L’Espai Clos qui primer es va adonar que el que de veritat caracteritzava el Fòrum de les Cultures era el seu tancament vers la ciutadania. Contràriament, els passatges particulars ofereixen un ús públic, obert a la ciutat, que enriqueix la nostra experiència urbana i ciutadana. El passatge de la Banca, el passatge de la Pau, el passatge 1800, el passatge del Rellotge, el passatge del Crèdit, el passatge de Sert, entre d’altres, evoquen altres Barcelones allunyades de la Barcelona oficial però que conviuen quotidianament amb tots nosaltres. Aquests passatges ofereixen una manera diferent de viure la ciutat i enriqueixen les dinàmiques socials i cíviques en compartir ús públic i propietat privada. Ens són comuns, en el seu sentit de comunal, i per això és imperdonable deixar-los degradar fins al punt de dictaminar la seva obsolescència.

El espacio público ha de estar abastecido, ha de tener razones de ser: es más que un vacío. ¿Y como se llena de contenido? Con la gente, pero la gente tiene que pasar y estar allí por algo. Entonces un espacio público es un sitio que congrega y que se atraviesa, por eso en la ciudad històrica, entretejida, múltiple y variada, se da más fácilmente la condición de espacio público, por el que se pasa y se pasea.

Esperem que aquesta nova reflexió sobre el sentit de l’espai públic que ara proposen els arquitectes Montaner i Muxí, serveixi per recuperar el sentit urbà dels passatges particulars de Barcelona, i en especial els de Ciutat Vella que semblen haver caigut en l’oblit més absolut per part dels encarregats de “dissenyar” els espais públics de la nostra ciutat. Malauradament Walter Benjamin no va viure prou per conèixer de primera mà els passatges de la nostra ciutat. Hagués estat la història una altra, i el filòsof alemany no extingís la seva vida a Portbou de camí a Lisboa, de ben segur que als seus Passagen-Werk hi hauria espai per alguna referència als passatges particulars de Barcelona.

Etiquetat , , ,

Visc a un nyap!

In short, so far as regards the technical requirements of the case, the situation is ready for a self-selected, but inclusive, Soviet of technicians to take over the economic affairs of the country and to allow and disallow what they may agree on; provided always that they live within the requirements of that state of the industrial arts whose keepers they are, and provided that their pretensions continue to have the support of the industrial rank and file; which comes near saying that their Soviet must consistently and effectually take care of the material welfare of the underlying population.

Thorstein Veblen, The Engineers and the Price System, 1921

Després d’anys d’obres la Plaça de Lesseps torna a ser notícia i símptoma de l’urbanisme barceloní. La reforma de la Plaça de Lesseps havia de ser el paradigma del nou urbanisme barceloní post-fòrum. Un urbanisme proper, treballat amb els veïns, informat per professionals independents amb criteri, respectuós amb l’entorn i amb unes obres executades amb cura sense destorbar el dia a dia de la ciutat. El resultat paradoxalment és un altre nyap. Un altre nyap per a la història urbana barcelonina com la Plaça de les Glòries o el nus de la Trinitat. Una plaça que separa més que no uneix. Que no convida a estar-s’hi. Sense verd urbà. Que cobreix un nus viari i redueix el transit rodat en superfície, però que no fa ciutat.

panorama lesseps

Alguns comentaristes als mitjans de comunicació polaritzen la polèmica fent servir un estricte criteri estètic. És a dir, si el projecte de l’arquitecte Albert Viaplana respon o no a les expectatives creades, en funció dels elements ornamentals triats per la plaça. El rebuig dels veïns de la plaça al projecte inicial de l’Ajuntament presentat el 2003 va ser unànim i la resposta de les mobilitzacions veïnals es va conduir mitjançant un procés innovador exemplar, que combinaba una participació ciutadana de baix a d’alt amb el treball d’un col·lectiu de professionals independents encapçalats per l’arquitecta Itziar González. La feina d’aquests professionals, legítima i encomiable, va garantir la interlocució dels veïns amb l’Administració, i van aconseguir pactar un projecte alternatiu per a la reforma de la plaça. Aquest fet va fer reviure en certs ambients el debat sobre el paper dels tècnics i els polítics en el procés de presa de decisions públiques. Els tècnics van reivindicar el seu paper d’interfície entre la ciutadania i uns polítics que semblaven allunyar-se de la realitat del moment amb un Fòrum Universal de les Cultures que ningú no entenia. Llavors tot plegat va recordar-me la crida utòpica de Veblen a constituir un “Soviet de tècnics”, per reformar el capitalisme financer nord-americà davant de les convulsions revolucionàries que venien de Rússia als anys vint del segle passat.

L’Ajuntament de Barcelona va voler fer seves les tesis d’Itziar González fins al punt de convidar-la a formar part de la llista electoral de l’alcalde Hereu i nomenar-la regidora del Districte de Ciutat Vella l’actual mandat municipal. El missatge era inequívoc, es volia exemplificar amb la Plaça de Lesseps el nou mantra del govern municipal: proximitat, cohesió i creativitat. No entraré a valorar avui si les formes de l’urbanisme barceloní han canviat, el que sí que és clar és que el modus operandi de l’Ajuntament de Barcelona no ha canviat gaire en els darrers 30 anys. Al meu entendre, la solució no passa per atorgar neutralitat tècnica informada a un grup de professionals que voluntàriament es posen al costat dels veïns, sinó a garantir el compromís polític amb els projectes. Quan un projecte es presenta ha d’haver estat suficientment debatut entre els serveis tècnics de l’Ajuntament i deliberat en el si dels col·lectius afectats que estan legítimats per consultar veus autoritzades sobre els projectes. Ho dic, perquè si no, semblaria que la ciutat l’acabaríem fent entre tots, però de portes endins i sense els criteris de visió i estratègics acordats democràticament pel conjunt de la ciutadania.

Etiquetat , , ,