Category Archives: democràcia

Generació Barcelona, una proposta per Sant Jordi

Deixeu que avui faci un apunt de propaganda d’un llibre en el que he tingut la sort de poder participar, i que recomano per Sant Jordi: Generació Barcelona, manifest col·lectiu per la regeneració de la ciutat. El llibre editat per Xavier Trias reuneix, de la ma del regidor i escriptor Antoni Vives, un destacat grup de professionals de diverses disciplines i representants del tercer sector que esbossen la seva visió de Barcelona en els propers vint o trenta anys. La recomanació no és ni molt menys per al meu article “Localisme radical”, concepte del qual parlaré alguna que altra vegada en aquest bloc, sinó per les aportacions que realitzen els meus companys d’edició, tots ells persones que conec en diferent mesura i que admiro per igual. No és un llibre d’urbanisme, tot i que escriuen molts arquitectes, enginyers o urbanistes; no és un llibre de medi ambient, tot i que escriuen molts ecòlegs i biòlegs; no és un llibre sobre cultura, política, administració, economia, coneixement, disseny, religió o participació, tot i que es poden trobar aportacions des de cadascun d’aquests sectors. És un llibre proposta per una visió compartida del futur de la ciutat de Barcelona.

Us deixo amb un tast que va destacar en Xavier Trias el dia de la presentació del llibre. Es tracta d’un fragment de l’epíleg “Contra la Barcelona fast-food, conversa-manifest entre Giovanna Carnevali i un barceloní”:

Imaginem un veritable manifest, amb unes quantes propostes clares: apostar per l’autosuficiència energètica dels barris, renaturalitzar els carrers i les places de la ciutat, fer que Collserola i el mar esdevinguin fonts d’energia fonamentals, fer que els barris, tots els barris, siguin llocs per viure-hi i per treballar-hi; una ciutat neta i silenciosa, de velocitat humana, farcida de cotxes i de motos elèctriques, però connectada amb el món. Barcelona un veritable nucli atractor i exportador de talent, un accelerador de partícules de la intel·ligència per fer un món millor.

És el Raval, estúpids!

A menys d’un any per les properes eleccions comencen a fixar-se en les nostres retines les imatges polítiques que definiran el mandat municipal 2007-2011, i que serviran per decidir el vot dels barcelonins i barcelonines les properes eleccions municipals. Segurament la nefasta gestió de l’alcalde durant la consulta de la Diagonal serà una d’aquestes imatges que se’ns quedaran gravades, com ho seran també les imatges de prostitució exprés sota els porxos del Mercat de la Boqueria de setembre de l’any passat.

La memòria, però, és dèbil i les imatges espectaculars no ens han de fer oblidar aspectes polítics de més gran recorregut que fa temps que s’arrosseguen en aquesta ciutat, com ho són la degradació del barri del Raval i la d’altres parts de Ciutat Vella. Aquesta és una factura política que l’actual equip de govern municipal ha de pagar pel que representa de deixadesa administrativa, cinisme polític i sospites de corrupció. On alguns dirien “És l’economia, estúpids!”, o “És la democràcia, estúpids!”, jo dic, “És el Raval, estúpids!”.

El pols que es manté per la democràcia i l’economia en un moment de crisi política i financera com l’actual, es decideix al Raval com en cap altre barri de Barcelona. Les tensions de l’atur galopant es cobra principalment les seves víctimes entre els més febles, aquells que no segueixen, els més pobres. Perquè sí, al Raval, a més de moltes altres coses (vida bohèmia, entorns creatius, organitzacions socials, etc.), també hi ha pobresa. Com sempre n’hi ha hagut, però és una pobresa que s’aguditza amb la crisi econòmica i que resulta de la nostra incapacitat d’incidir en la realitat i de transformar-la en la llarga durada de bonança econòmica.

El Raval ha estat un barri que ha rebut inversions milionàries en les darrers dècades, inversions milionàries amb vocació cultural i de capitalitat com il·lustra l’eix del Liceu al Seminari com deien abans, passant per l’Arts Santa Mònica, el MACBA i el Centre de Cultura Contemporània. Les inversions, com la nova Filmoteca de la Generalitat o la Facultat de Geografia i Història, no han anat mai acompanyades, però, d’una estratègia d’atenció i mediació veïnal. D’un construir plegats amb els residents del barri per acollir i acompanyar aquestes inversions. Les inversions han estat percebudes com alguna cosa estranya, vistes des de fora, alguna cosa així com “Tot pel Raval, però sense el Raval!”, amb un deix de despotisme il·lustrat que a la llarga passa factura.

Al Raval també hi ha hagut, durant més de dues dècades, una reforma urbanística ultrapassada per la realitat demogràfica canviant del barri. Els motius mateixos que van inspirar la reforma urbanística són ara, trenta anys després, més vigents que mai com per requerir-ne una nova intervenció amb la candidatura a la Llei de Barris del Raval Sud. Finques en mal estat, ocupació irregular dels habitatges, activitats relacionades amb la petita delinqüència organitzada. Amanit tot plegat per l’especulació i el mobbing generalitzada dels darrers anys de bombolla immobiliària.

Ara més que mai, el Raval necessita d’una nova estratègia, d’un nou projecte compartit, però que encara no té qui el lideri. El que està clar és que qui porta més de trenta anys conduint els destins de la nostra ciutat no pot fer-ho. La nova estratègia pel Raval ha de ser, a més, radicalment democràtica, en el sentit d’equilibrar els nostres drets individuals amb les nostres responsabilitats compartides. Reconèixer el paper mediador de les institucions polítiques, entre els interessos individuals i els col·lectius. Tots ells, legítims.

Entre tots hem de fer l’aposta per la democràcia quotidiana, la democràcia de cada dia, aquella que ens recorda cada dia que la nostra missió política és acostar-nos, estar al costat de la gent. Sense populismes dissonants. Amb responsabilitat.

Manifest en defensa dels drets fonamentals a internet

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten el lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors de Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que …

1.- Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2.- La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra del que estableix l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3.- La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4.- La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5.- Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6.- Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaços, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaços per tal que diuen perseguir.

7 .- Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8.- Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a l’Estat Espanyol, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9.- Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel lectual orientada a la seva fi: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10.- En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es facin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

NOTA: Aquest manifest va ser redactat de forma conjunta per periodistes, bloggers i internautes, en una llarga sessió de debats (on line, per descomptat) durant la tarda-nit d’ahir.Si estàs d’acord, difon-lo al teu bloc, la teva web, en xarxes socials i per totes les vies que puguis. La traducció al català d’aquest manifest és de Marc Pallarès.

La dignitat de Catalunya

Dotze diaris de Catalunya: El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell y Diari de Terrassa. Han publicat aquest matí (Dijous, 26 de Novembre de 2009) una editorial conjunta, de la que reprodueixo el contingut:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual.

Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

El poble de Barcelona

Vaig tenir l’oportunitat de sentir en directe el pregó de les Festes de la Mercè d’en Jaume Sisa, ara ja fa uns mesos. El pregó de les Festes de la Mercè és sempre un acte que crida l’atenció i no poques vegades polèmic. L’elecció del pregoner ha de ser una tasca difícil i el simbolisme que l’envolta ha d’estar a l’alçada de les expectatives que genera. Sisa va estar a l’alçada i va deixar-nos un bon pregó. El simbolisme estava clar: la Barcelona dels 70. La intencionalitat simbòlica del pregó: traçar un pont entre la Barcelona de “Qualsevol nit pot sortir el sol” i la d'”Embolica la troca”. Sembla com si les autoritats municipals haguessin volgut projectar la il·lusió i la innocència del post-franquisme a la ciutat de la perplexitat i la frustració d’avui. 

La RamblaNo vaig tenir l’oportunitat de viure la Barcelona dels setanta, una ciutat en la “que tot estava per fer, i tot era possible!”, diuen. He viscut la dels noranta, l’Olímpica, la del “model Barcelona”. La que s’ha convertit en una marca i que ara comença a no funcionar. En mans del cantant del Poble Sec aquest pont es va convertir en un cant a la perplexitat compartida per no pocs barcelonins i barcelonines, nins i nines, de viure el dia a dia en una ciutat que molts veuen adormida. Una vindicació de la Barcelona real, la que no creu ni en models ni marques que no siguin de roba, la que fa funcionar la ciutat. Com el mateix Sisa explicava:

No pas l’estructura oficial, administrativa ni institucional, no els polítics professionals, ans la humanitat anònima, les persones una a una que fonamenten i arrelen la vida i l’existència i que fan possible la història que entre tots escrivim cada dia. Repartidors suant la samarreta, senyores rialleres amb ordinador o boatiné, homes apressats amb corbata. Escombriaires a qualsevol hora i funcionaris a quasi cap. Les poques porteres que van quedant. Dependentes de merceria i caixeres del súper. Els veterans de la petanca i les iaies que aguanten els néts. El gremi de l’arracada i el tatoo. El paio que fa recados a peu i el xava motorista. Els cecs enmudits a les cabines, aturats molt actius, monges modernes, quinquis i empleats de “la Caixa”.

Amb les seves paraules Sisa va fer-nos una vindicació del “poble” de Barcelona:

La gent del barri, treballadora, matinera, fraternal, dipositària d’una exquisida filosofia del carrer i contenta de viure. En fi, el poble de Barcelona. Real, assedegat de poesia, ballant la sardana i la rumba en una mixtura complementària i enriquidora. El que som, el que tenim, el que somiem.

És aquesta idea, la del “poble” de Barcelona la que vull retenir, i que trobo indispensable recuperar políticament, i no vull dir de manera “populista”. Un “poble” que molts, des de les institucions, voldria desaparegut o inexistent però que en canvi existeix i no estic segur que la nostra democràcia político-mediàtica tingui massa present. Un poble que, ben al contrari, fa la ciutat i la representa. Amb el concepte polític de “poble” ens passa quelcom de similar que amb el de “cultura popular”, oposada a una cultura “clàssica” o erudita. La distinció entre allò “culte” i allò “popular” és una de les dicotomies més potents que s’han ideat mai per classificar la societat. La referència a una o altra porta incorporades tot un seguit de significacions que situen immediatament els subjectes en plànols de superioritat i inferioritat automàtica.

Sortosament la història no ens ha deixat el llegat d’un terme per referir-nos a una política “popular” com ho fa per una cultura. Els “fronts populars” dels anys trenta varen ser un laboratori per assajar aquests tipus de fórmules, però en general no van ser massa reeixits. Seguint Agamben podríem dir que és una de les paradoxes de la democràcia que “quan el poble esdevé el dipositari únic de la sobirania, es converteix en una presència embarassossa, i la misèria i l’exclusió apareixen com un escàndol intolerable”. Com si haguéssim projectat la distinció entre allò “culte” i allò “popular” a la nostra cultura política.  Fins i tot a l’Antic Règim, el “poble menut” era més visible políticament i s’articulava entorn les diverses arts i oficis que s’exercien a la ciutat. El poble de Barcelona s’ha tornat invisible però existeix, com afirma en Sisa, i demana tenir veu en la tasca de refer la ciutat.

Etiquetat , ,