La imatge urbana de Barcelona, de “La ciudad de los prodigios” a “Biutiful”

Barcelona es la reina de Europa. Es maravillosa, pero como cualquier reina, también tiene un lado mucho más interesante que la obvia y, a veces, aburrida belleza burguesa que admiran los turistas y suele plasmarse en las postales.

Alejandro González Iñárritu, sobre Biutiful (2010)

El desembre passat vaig ser a Mòdena convidat per la seva universitat a una conferència sobre la imatge cultural de les ciutats hispanes. Feia temps que no em preparava un treball “acadèmic” i vaig proposar endinsar-me en la interpretació de la imatge urbana d’èxit que projecta Barcelona des dels Jocs Olímpics de 1992.

Aquest viatge vaig fer-lo de la mà d’algunes de les lectures més interessants que s’han fet sobre la ciutat en els darrers anys: la ciutat dels arquitectes de Llàtzer Moix, la ciutat interrompuda de Julià Guillamon, la ciutat mentirosa de Manuel Delgado, la vocació de modernitat de Barcelona de Joan Ramon Resina, o els diversos autors del manifest coral Odio Barcelona que ja va ser objecte d’una altra entrada en aquest bloc.

Per aquests autors, amb els matisos crítics que es vulguin, la imatge urbana de la Barcelona contemporània és un relat d’èxit polític, econòmic, social i cultural: la transició del franquisme a la democràcia, el creixement econòmic postindustrial, la integració social de la immigració vinguda d’arreu d’Espanya, i la creativitat cultural aplicada al disseny de la ciutat.

La imatge de Barcelona és un relat d’èxit que té els seus orígens en els anys setanta quan sectors cultivats de la burgesia catalana van establir un pacte amb la nomenclatura municipal franquista, per al desenvolupament d’un projecte urbà emmirallat en la mateixa història de la ciutat.

La història urbana de Barcelona ha estat la lluita pel reconeixement internacional de la ciutat i dels seus èxits econòmics i culturals. Així s’entenen les dues Exposicions Universals de 1888 i 1929 que emmarquen la novel·la La ciudad de los prodigios. La Barcelona que s’obre al món en 1992 és una ciutat que, malgrat els gairebé quaranta anys de dictadura franquista, ha entès el potencial del seu passat com a artefacte econòmic i cultural, i s’ofereix al món com una moderna metròpoli en formació. El que l’arquitecte nord-americà Peter Rowe ha anomenat A second renaixença.

A La ciudad de los prodigios, Mendoza retrata el somni català, Onofre Bouvila l’immigrant de muntanya que triomfa en la gran ciutat de les oportunitats. Per Joan Ramon Resina la novel·la és un relat d’una ciutat sorprenent, irònic i farcit de corrupteles i concessions entre els alts i els baixos fons que comparteixen un esquema cultural i d’interessos semblants. El llibre expressa millor que cap altre el moment que està vivint la ciutat que està organitzant els Jocs Olímpics. Com a la Barcelona olímpica, els personatges de Mendoza es mouen per l’interès de l’èxit: el de la ciutat i el seu personal.

En el somni olímpic de Barcelona manen els arquitectes. Els alcaldes són conscients del poder transformador de l’arquitectura i l’urbanisme dels grans esdeveniments a la història de Barcelona. Els Jocs Olímpics ofereixen un moment de pau urbana, política i social, en el que es projecten i es realitzen grans transformacions que encara avui són admirades. La ciutat és admirada per la capacitat de resoldre en pocs anys projectes urbans que d’altres triguen dècades a solucionar. La capacitat de mobilitzar recursos econòmics i de col·laboració entre els governs municipal, català, estatal i europeu, ha estat objecte de nombrosos estudis d’arquitectura i urbanisme internacionals.

Dit això, el perill de l’arquitectura internacional de finals del segle XX ha tendit a l’espectacularització de la professió d’arquitecte. La mateixa tendència que Deyan Sudjic ha descrit brillantment a La arquitectura del poder i que Llàtzer Moix anomena Arquitectura milagrosa. Com tots sabem Barcelona també ha participat d’aquest empatx creatiu de l’arquitectura espectacular ara apagat per la crisi financera internacional. Nombrosos arquitectes de prestigi han deixat la seva signatura al paisatge urbà de Barcelona en els darrers deu anys a la recerca de l’edifici icònic.

Aquest fenomen, advertit irònicament per Rem Koolhaas l’any 1995, ha donat lloc a Barcelona com a ciutat genèrica, la Barcelona del Fòrum de les Cultures, el gran esdeveniment dissenyat per l’Ajuntament de Barcelona per culminar la transformació urbanística de la ciutat. Malgrat la inversió milionària, un veritable fracàs de crítica i públic i encara ara resta per determinar el futur del recinte construït.

És en el pas de la ciutat dels arquitectes, la ciutat olímpica, a la ciutat genèrica, la ciutat del Fòrum, on trobem els primers símptomes de l’esgotament del relat d’èxit de la ciutat de Barcelona. El crític literari de La Vanguardia, Julià Guillamon va escriure oportunament el seu manifest La ciutat interrompuda l’any 2001. En el llibre, partint de la vitalitat contracultural de Barcelona en els anys setanta i vuitanta, l’autor lamenta l’esgotament creatiu experimentat per la ciutat d’ençà dels Jocs Olímpics.

La preparació del Fòrum Universal de les Cultures es va produir, paradoxalment, en una de les etapes de menor creació cultural sobre la ciutat. Durant aquests anys, el principal llibre sobre Barcelona que es publicava era editat per, o a instàncies del mateix Ajuntament, i corresponentment distribuït en els principals centres i cenacles culturals de la ciutat.

El continent i no el contingut (evidentment absent de tota crítica) era el protagonista d’aquest festival del disseny que tenia la seva continuació en la producció d’incomptables gadgets, objectes i llibres-regal inspirats en la ciutat. Incloses les corbates estampades amb la trama de l’Eixample Cerdà.

Per la resta, cap altre llibre, objecte o element cultural parlava sobre la Barcelona postolímpica. Tot el contrari del que havia passat en els anys setanta i vuitanta en què la ciutat era present i recognoscible en totes i cadascuna de les produccions culturals i contraculturals que es feien a la ciutat.

La cultura oficial es mostrava incapaç de produir un relat coherent sobre la ciutat més enllà del somni olímpic i la seva continuació en la programació del Fòrum Universal de les Cultures. Però, és important mirar sota la superfície d’aquesta situació de paràlisi cultural de Barcelona per veure les seves conseqüències per a la imatge urbana de la ciutat. És a dir, la ciutat toca el fons de la seva capacitat discursiva, en el moment que està atraient el major nombre de creadors i artistes internacionals de la seva història. Per Barcelona en els darrers vint anys han passat músics, artistes, arquitectes, cineastes de diferents nacionalitats. Tots, o molts tenen, a hores d’ara, gravada a la seva memòria els moments viscuts a Barcelona, però d’alguna manera o altra, aquests moments no apareixen en les seves creacions, ni repercuteixen positivament en l’imaginari urbà de la ciutat, com sí que passava en els anys setanta i vuitanta.

És aquí on apareix a l’entorn del Fòrum Universal de les Cultures un cert moviment contestatari i crític de la política cultural de la ciutat, i del Fòrum en particular, un moviment social alternatiu que ultrapassa l’àmbit de la creació i s’endinsa en la crítica política i social. Un cert col·lectiu d’avantguarda en el qual art i política no estan separats i comença a posar Barcelona al centre de les seves creacions d’investigació, literàries, artístiques, teatrals i musicals.

El crit d’aquests creadors culturals, emergents o alternatius, és de resistència. Es tracta d’un moviment cultural de rebel·lia sobre el discurs oficial de la ciutat que consideren venut al turisme i als interessos financers internacionals. Una Barcelona entotsolada que ha deixat de banda els aspectes fonamentals que l’havien definida històricament i que, gairebé 20 anys després, té encara els seus referents en la ciutat dels Jocs Olímpics.

La ciutat que dibuixen cada dia aquests creadors, per fer servir un símil cinematogràfic, és més semblant a la Barcelona de Biutiful que no pas a la de Woody Allen. Joves creadors, artistes i escriptors publicats, que treballen cada dia a Barcelona i que ni la cultura oficial, ni la imatge pública de la ciutat no han sabut integrar. Aquests creadors a l’igual que molts immigrants llatinoamericans, asiàtics, nord-africans o subsaharians, no troben el seu espai en el relat d’èxit que la ciutat reprodueix i projecte sobre ella mateixa.

El que més ens inquieta quan mirem Biutiful és que la pel·lícula parla de nosaltres sense que apareguem. La cultura oficial barcelonina i catalana és només una ombra efímera durant tot el film. Uxbal, el protagonista que interpreta Bardem a Biutiful, no encaixa en la nostra descripció d’un Onofre Bouvila arribat del Pirineu; i la càrrega vital que arrossega és massa feixuga com perquè la puguem compartir.

A Biutiful només apareixem com a presències ignorades als mitjans de comunicació, o en el brum brum d’un vehicle amb aparositat electoral que s’allunya a tota velocitat, o en les càrregues policials contra els immigrants subsaharians, o en les etiquetes dels productes Bon Preu que paren la taula dels protagonistes. La resta de la pel·lícula respon a una realitat canviant d’immigració que ens supera com a societat i que és tan real perquè ens hi topem cada matí, al carrer, al metro, a l’escola.

El que és clar és que el primer pas per a construir aquest nou relat sobre Barcelona ha de ser abandonar els relats institucionals que ens han portat fins al present, i fixar-nos en la quantitat ingent de creativitat que mou la ciutat cada dia. L’energia de les persones que vénen a Barcelona de ben lluny, però alliberades del gran relat d’èxit del que hem impregnat tota la ciutat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: