La renúncia a allò comú

Una de les coses que més sorprenen passejant per Barcelona és el pobre manteniment de molts edificis, carrers i places de la ciutat. No parlo de manca de netedat, que també, sinó més aviat de deixadesa. Barcelona no és Venècia: la nostra és una ciutat viva, i com a tal, necessita regenerar-se. La decadència que respiren certes zones de la ciutat certament no és d’inspiració romàntica. Enlloc és aquest fet més evident que als passatges de Ciutat Vella on l’impacte dels anys i la pressió d’una ciutat densament poblada i visitada, malmeten el nostre patrimoni de manera accelerada. I dic nostre, perquè la ciutat és de tots, malgrat que la rígida frontera entre el que és públic i el que és privat no ens deixi veure sovint allò que és comú a tots nosaltres. 

Passatge de la PauEls “passatges particulars” són una tipologia del nostre nomenclàtor, com podrien ser els “sottopassagio” per seguir amb l’analogia veneciana, que es caracteritzen per donar via o comunicar dos o més carrers de la ciutat mitjançant el pas interior d’un edifici. Els passatges són carrers, oberts normalment durant el dia i que tanquen a la nit i els dies festius. Formalment són de titularitat privada però l’ús que tenen és públic, fins al punt que històricament han estat indrets on situar-hi comerços sovint aixoplugats per arcades o marquesines. Walter Benjamin va dedicar als Passagen-Werk una gran part de la seva reflexió filosòfica a aquestes figures urbanístiques que havien sorgit de la reforma urbana del segle XIX a París, i il·lustraven al seu entendre el naixement de la modernitat urbana.

La “conquesta” de l’espai públic ha estat una de les màximes que han guiat la “reconstrucció” de la ciutat que va iniciar el govern municipal ara fa 30 anys, amb la recuperació de la democràcia. La formulació del “model Barcelona” ha estat un artefacte polític, urbanístic i cultural molt poderós que ha projectat la ciutat internacionalment. L’espai públic esdevé, segons aquesta construcció ideològica, una metàfora de les bondats de la democràcia i del gaudi dels béns col·lectius. La ciutat es construeix així d’esquena a la propietat privada, aquella que mira només pels propis interessos i que en cap cas té una consciència social. Sota aquesta lògica, els elements constructius es transformen de sobte en recordatoris persistents, de formigó, de la nostra identitat política. Es transformen en un “realisme cívic”, per recuperar un terme de Peter G. Rowe.

Els arquitectes Josep Maria Montaner i Zaida Muxí estan publicant una sèrie d’articles al suplement Cultura|s de La Vanguardia, on ens proposen analitzar “la deriva del espacio público”. Es tracta d’una reflexió pertinent, en especial pel que respecta al poc manteniment municipal i la poca cura que els nous espais públics semblen despertar entre la ciutadania. El “realisme cívic” sembla haver-se transformat en un miratge d’incivisme i apatia que tot ho envolta. Els autors posen l’exemple paradigmàtic del parc del Fòrum de les Cultures:

La cuestión central del espacio público es que no es simplemente un vacío. Por ejemplo, el espacio del Fòrum de Barcelona, por muy espacio de propiedad pública que sea, no es, en absoluto, un espacio público. No basta el gran vacío, sino que tiene que estar dotado de sentido, y el sentido lo dan las actividades y usuarios diversos, que pueden entretejerse con ese vacío. Otra prueba de su escaso valor público es que los espacios abiertos se pueden alquilar por internet; por tanto, pueden ser exclusivos y privados, y se puede hacer pagar para acceder a ellos.

Fórum de les CulturesDe fet va ser en Gerard Horta a L’Espai Clos qui primer es va adonar que el que de veritat caracteritzava el Fòrum de les Cultures era el seu tancament vers la ciutadania. Contràriament, els passatges particulars ofereixen un ús públic, obert a la ciutat, que enriqueix la nostra experiència urbana i ciutadana. El passatge de la Banca, el passatge de la Pau, el passatge 1800, el passatge del Rellotge, el passatge del Crèdit, el passatge de Sert, entre d’altres, evoquen altres Barcelones allunyades de la Barcelona oficial però que conviuen quotidianament amb tots nosaltres. Aquests passatges ofereixen una manera diferent de viure la ciutat i enriqueixen les dinàmiques socials i cíviques en compartir ús públic i propietat privada. Ens són comuns, en el seu sentit de comunal, i per això és imperdonable deixar-los degradar fins al punt de dictaminar la seva obsolescència.

El espacio público ha de estar abastecido, ha de tener razones de ser: es más que un vacío. ¿Y como se llena de contenido? Con la gente, pero la gente tiene que pasar y estar allí por algo. Entonces un espacio público es un sitio que congrega y que se atraviesa, por eso en la ciudad històrica, entretejida, múltiple y variada, se da más fácilmente la condición de espacio público, por el que se pasa y se pasea.

Esperem que aquesta nova reflexió sobre el sentit de l’espai públic que ara proposen els arquitectes Montaner i Muxí, serveixi per recuperar el sentit urbà dels passatges particulars de Barcelona, i en especial els de Ciutat Vella que semblen haver caigut en l’oblit més absolut per part dels encarregats de “dissenyar” els espais públics de la nostra ciutat. Malauradament Walter Benjamin no va viure prou per conèixer de primera mà els passatges de la nostra ciutat. Hagués estat la història una altra, i el filòsof alemany no extingís la seva vida a Portbou de camí a Lisboa, de ben segur que als seus Passagen-Werk hi hauria espai per alguna referència als passatges particulars de Barcelona.

Etiquetat , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: