Odio Barcelona?

Deixo el títol amb interrogant. No penso respondre la pregunta. Però no crec que es pugui odiar una ciutat, tot i que el terme ha fet fortuna com explica el company Narcís Sastre. Tampoc no m’he llegit sencer el llibre-boutade de l’editorial Melusina, Odio Barcelona, ni ho penso fer.  La qualitat desigual de les narracions, la vaguetat dels objectius editorials, i el poc coneixement de la ciutat, la seva cultura i la seva història que demostren alguns autors i l’editora deixen molt que desitjar. Tot i compartir la frustració i el tedi que representa viure en una ciutat on sembla que tot hagi d’estar ordenat, planificat i certificat per l’administració municipal, no puc dir que “odio Barcelona”. Em remeto a la ressenya del llibre que va fer Carles Miró i que no sé què fa penjada al bloc de Manuel Trallero.

odio-barcelonaDit això em centraré en dues excepcions que m’han cridat l’atenció i que formen part del llibre. Per una banda l’excel·lent treball artístic que l’acompanya, tant la portada, contra-portada i disseny gràfic de Toni Sánchez-Tena amb Bombing Disneyland; com les il·lustracions d’Efrén Álvarez, Adoración de los grandes alfa i Esquema de la historia cultural de Barcelona, hereves del seu mural Governament exposat recentment a La Capella de l’antic Hospital. Per la vessant literària destacaria només el primer capítol del llibre, “Ríos perdidos”, de Javier Calvo.

Calvo és un jove escriptor barceloní que troba en l’experimentació un recurs literari que l’atorga personalitat. Com un excurs del títol del seu darrer llibre Los ríos perdidos de Londres publicat fa quatre anys, Javier Calvo, ens endinsa en una Barcelona sinclairiana, feta de retalls i coneixements aprofundits, presències oblidades o absències arrencades. La referència a Iain Sinclair és explícita des de l’inici i la seva transposició de Londres a Barcelona és suggerent i enriquidora. L’obra literària de Sinclair és la clau de volta per entendre la lectura de la ciutat que ens proposa Calvo. Un món de traces i signes del passat, pervivents en les pedres i els ossos, la pell de la ciutat, en una narrativa que es desentén de la història oficial per donar vida al nostre present més actual.

La contraposició del passat més arcaic de la ciutat amb el seu present més il·legible, l’ús de la noció de guerrilla nòmada à la Wu-Ming, per recomposar un espai urbà tematitzat. Una Barcelona ignota i per descobrir per la que hi passegen pobles primitius i el martiri dels sants com a emblemes. L’autor continua el text, de manera fragmentària, a internet amb un blogger on publica articles i comentaris relacionats. Com escriu Calvo en el seu bloc:

En términos de contenido, es una lectura partisana del casco antiguo de Barcelona y también la escritura de una mitología de resistencia contra las intervenciones institucionales en esa zona, que toma una constelación de elementos y figuras del pasado y del presente de la ciudad y los convierte en un mural. Un mural como los que usan las guerrillas para inmortalizar a sus mártires. El mural como intervención en un espacio público.

No sé quin efecte psicològic va tenir en aquesta generació d’artistes i escriptors barcelonins, que afirmen “odiar Barcelona”, la desaparició del barri del Raval i l’obertura de la seva Rambla. Però la referència urbanística del centre històric de Barcelona és omnipresent en les seves creacions. Les referències de Calvo a les recents excavacions neolítiques al Raval, a l’entorn de Sant Pau del Camp, la caserna de la Guàrdia Civil i els carrers Robadors, Riereta i Reina Amàlia, ens desvetllen un passat arcaic, primitiu, de la ciutat del que molt poc coneixem. La descripció del martiri de Santa Eulàlia, la Laia, la patrona popular de la ciutat, és un altre element paleocristià de la nostra cultura popular que tenim oblidat.

Alguns crítics londinencs han batejat aquesta tendència literària, que exemplifiquen autors com Iain Sinclair, Peter Akroyd i d’altres, com a Londonostalgia. Crítiques a part hi ha una necessitat de recuperar allò de màgic i de tel·lúric que conforma l’evolució de les nostres ciutats per entendre el present i visionar el futur. Inaugura “Ríos perdidos” un nou gènere literari a la ciutat? Ens agradaria que així fos. Diguem-li nostàlgia o arqueologia, en el seu sentit foucaultià, la lectura del quotidià i del passat materialitzat, inspiren noves narratives que enverinen la postmodernitat i el pensament líquid que ens envolta. Barcelona necessita per reinventar-se més psicogeografies i menys conferències d’urbanisme.

Etiquetat , ,

3 thoughts on “Odio Barcelona?

  1. Ivan ha dit:

    Excel.lent reflexió, jas.

  2. Toni ha dit:

    Comparteixo el que diu l’Ivan. Ara que tenim estratègia i visió, potser podrem començar a treballar recuperant Wu-Ming… Endavant!

  3. […] Aquest viatge vaig fer-lo de la ma d’algunes de les lectures més interessants que s’han fet sobre la ciutat en els darrers anys: la ciutat dels arquitectes de Llàtzer Moix, la ciutat interrompuda de Julià Guillamón, la ciutat mentirosa de Manuel Delgado, la vocació de modernitat de Barcelona de Joan Ramon Resina, o els diversos autors del manifest coral Odio Barcelona que ja va ser objecte d’una altra entrada en aquest bloc. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: