El poble de Barcelona

Vaig tenir l’oportunitat de sentir en directe el pregó de les Festes de la Mercè d’en Jaume Sisa, ara ja fa uns mesos. El pregó de les Festes de la Mercè és sempre un acte que crida l’atenció i no poques vegades polèmic. L’elecció del pregoner ha de ser una tasca difícil i el simbolisme que l’envolta ha d’estar a l’alçada de les expectatives que genera. Sisa va estar a l’alçada i va deixar-nos un bon pregó. El simbolisme estava clar: la Barcelona dels 70. La intencionalitat simbòlica del pregó: traçar un pont entre la Barcelona de “Qualsevol nit pot sortir el sol” i la d'”Embolica la troca”. Sembla com si les autoritats municipals haguessin volgut projectar la il·lusió i la innocència del post-franquisme a la ciutat de la perplexitat i la frustració d’avui. 

La RamblaNo vaig tenir l’oportunitat de viure la Barcelona dels setanta, una ciutat en la “que tot estava per fer, i tot era possible!”, diuen. He viscut la dels noranta, l’Olímpica, la del “model Barcelona”. La que s’ha convertit en una marca i que ara comença a no funcionar. En mans del cantant del Poble Sec aquest pont es va convertir en un cant a la perplexitat compartida per no pocs barcelonins i barcelonines, nins i nines, de viure el dia a dia en una ciutat que molts veuen adormida. Una vindicació de la Barcelona real, la que no creu ni en models ni marques que no siguin de roba, la que fa funcionar la ciutat. Com el mateix Sisa explicava:

No pas l’estructura oficial, administrativa ni institucional, no els polítics professionals, ans la humanitat anònima, les persones una a una que fonamenten i arrelen la vida i l’existència i que fan possible la història que entre tots escrivim cada dia. Repartidors suant la samarreta, senyores rialleres amb ordinador o boatiné, homes apressats amb corbata. Escombriaires a qualsevol hora i funcionaris a quasi cap. Les poques porteres que van quedant. Dependentes de merceria i caixeres del súper. Els veterans de la petanca i les iaies que aguanten els néts. El gremi de l’arracada i el tatoo. El paio que fa recados a peu i el xava motorista. Els cecs enmudits a les cabines, aturats molt actius, monges modernes, quinquis i empleats de “la Caixa”.

Amb les seves paraules Sisa va fer-nos una vindicació del “poble” de Barcelona:

La gent del barri, treballadora, matinera, fraternal, dipositària d’una exquisida filosofia del carrer i contenta de viure. En fi, el poble de Barcelona. Real, assedegat de poesia, ballant la sardana i la rumba en una mixtura complementària i enriquidora. El que som, el que tenim, el que somiem.

És aquesta idea, la del “poble” de Barcelona la que vull retenir, i que trobo indispensable recuperar políticament, i no vull dir de manera “populista”. Un “poble” que molts, des de les institucions, voldria desaparegut o inexistent però que en canvi existeix i no estic segur que la nostra democràcia político-mediàtica tingui massa present. Un poble que, ben al contrari, fa la ciutat i la representa. Amb el concepte polític de “poble” ens passa quelcom de similar que amb el de “cultura popular”, oposada a una cultura “clàssica” o erudita. La distinció entre allò “culte” i allò “popular” és una de les dicotomies més potents que s’han ideat mai per classificar la societat. La referència a una o altra porta incorporades tot un seguit de significacions que situen immediatament els subjectes en plànols de superioritat i inferioritat automàtica.

Sortosament la història no ens ha deixat el llegat d’un terme per referir-nos a una política “popular” com ho fa per una cultura. Els “fronts populars” dels anys trenta varen ser un laboratori per assajar aquests tipus de fórmules, però en general no van ser massa reeixits. Seguint Agamben podríem dir que és una de les paradoxes de la democràcia que “quan el poble esdevé el dipositari únic de la sobirania, es converteix en una presència embarassossa, i la misèria i l’exclusió apareixen com un escàndol intolerable”. Com si haguéssim projectat la distinció entre allò “culte” i allò “popular” a la nostra cultura política.  Fins i tot a l’Antic Règim, el “poble menut” era més visible políticament i s’articulava entorn les diverses arts i oficis que s’exercien a la ciutat. El poble de Barcelona s’ha tornat invisible però existeix, com afirma en Sisa, i demana tenir veu en la tasca de refer la ciutat.

Etiquetat , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: