Podeu trobar el documental  sencer en el següent enllaç al 3alacarta

Us deixo amb un tast que va destacar en Xavier Trias el dia de la presentació del llibre. Es tracta d’un fragment de l’epíleg “Contra la Barcelona fast-food, conversa-manifest entre Giovanna Carnevali i un barceloní”:

Imaginem un veritable manifest, amb unes quantes propostes clares: apostar per l’autosuficiència energètica dels barris, renaturalitzar els carrers i les places de la ciutat, fer que Collserola i el mar esdevinguin fonts d’energia fonamentals, fer que els barris, tots els barris, siguin llocs per viure-hi i per treballar-hi; una ciutat neta i silenciosa, de velocitat humana, farcida de cotxes i de motos elèctriques, però connectada amb el món. Barcelona un veritable nucli atractor i exportador de talent, un accelerador de partícules de la intel·ligència per fer un món millor.

Barcelona es la reina de Europa. Es maravillosa, pero como cualquier reina, también tiene un lado mucho más interesante que la obvia y, a veces, aburrida belleza burguesa que admiran los turistas y suele plasmarse en las postales.

Alejandro González Iñárritu, sobre Biutiful (2010)

El desembre passat vaig ser a Mòdena convidat per la seva universitat a una conferència sobre la imatge cultural de les ciutats hispanes. Feia temps que no em preparava un treball “acadèmic” i vaig proposar endinsar-me en la interpretació de la imatge urbana d’èxit que projecta Barcelona des dels Jocs Olímpics de 1992.

Aquest viatge vaig fer-lo de la mà d’algunes de les lectures més interessants que s’han fet sobre la ciutat en els darrers anys: la ciutat dels arquitectes de Llàtzer Moix, la ciutat interrompuda de Julià Guillamon, la ciutat mentirosa de Manuel Delgado, la vocació de modernitat de Barcelona de Joan Ramon Resina, o els diversos autors del manifest coral Odio Barcelona que ja va ser objecte d’una altra entrada en aquest bloc.

Per aquests autors, amb els matisos crítics que es vulguin, la imatge urbana de la Barcelona contemporània és un relat d’èxit polític, econòmic, social i cultural: la transició del franquisme a la democràcia, el creixement econòmic postindustrial, la integració social de la immigració vinguda d’arreu d’Espanya, i la creativitat cultural aplicada al disseny de la ciutat.

La imatge de Barcelona és un relat d’èxit que té els seus orígens en els anys setanta quan sectors cultivats de la burgesia catalana van establir un pacte amb la nomenclatura municipal franquista, per al desenvolupament d’un projecte urbà emmirallat en la mateixa història de la ciutat.

La història urbana de Barcelona ha estat la lluita pel reconeixement internacional de la ciutat i dels seus èxits econòmics i culturals. Així s’entenen les dues Exposicions Universals de 1888 i 1929 que emmarquen la novel·la La ciudad de los prodigios. La Barcelona que s’obre al món en 1992 és una ciutat que, malgrat els gairebé quaranta anys de dictadura franquista, ha entès el potencial del seu passat com a artefacte econòmic i cultural, i s’ofereix al món com una moderna metròpoli en formació. El que l’arquitecte nord-americà Peter Rowe ha anomenat A second renaixença.

A La ciudad de los prodigios, Mendoza retrata el somni català, Onofre Bouvila l’immigrant de muntanya que triomfa en la gran ciutat de les oportunitats. Per Joan Ramon Resina la novel·la és un relat d’una ciutat sorprenent, irònic i farcit de corrupteles i concessions entre els alts i els baixos fons que comparteixen un esquema cultural i d’interessos semblants. El llibre expressa millor que cap altre el moment que està vivint la ciutat que està organitzant els Jocs Olímpics. Com a la Barcelona olímpica, els personatges de Mendoza es mouen per l’interès de l’èxit: el de la ciutat i el seu personal.

En el somni olímpic de Barcelona manen els arquitectes. Els alcaldes són conscients del poder transformador de l’arquitectura i l’urbanisme dels grans esdeveniments a la història de Barcelona. Els Jocs Olímpics ofereixen un moment de pau urbana, política i social, en el que es projecten i es realitzen grans transformacions que encara avui són admirades. La ciutat és admirada per la capacitat de resoldre en pocs anys projectes urbans que d’altres triguen dècades a solucionar. La capacitat de mobilitzar recursos econòmics i de col·laboració entre els governs municipal, català, estatal i europeu, ha estat objecte de nombrosos estudis d’arquitectura i urbanisme internacionals.

Dit això, el perill de l’arquitectura internacional de finals del segle XX ha tendit a l’espectacularització de la professió d’arquitecte. La mateixa tendència que Deyan Sudjic ha descrit brillantment a La arquitectura del poder i que Llàtzer Moix anomena Arquitectura milagrosa. Com tots sabem Barcelona també ha participat d’aquest empatx creatiu de l’arquitectura espectacular ara apagat per la crisi financera internacional. Nombrosos arquitectes de prestigi han deixat la seva signatura al paisatge urbà de Barcelona en els darrers deu anys a la recerca de l’edifici icònic.

Aquest fenomen, advertit irònicament per Rem Koolhaas l’any 1995, ha donat lloc a Barcelona com a ciutat genèrica, la Barcelona del Fòrum de les Cultures, el gran esdeveniment dissenyat per l’Ajuntament de Barcelona per culminar la transformació urbanística de la ciutat. Malgrat la inversió milionària, un veritable fracàs de crítica i públic i encara ara resta per determinar el futur del recinte construït.

És en el pas de la ciutat dels arquitectes, la ciutat olímpica, a la ciutat genèrica, la ciutat del Fòrum, on trobem els primers símptomes de l’esgotament del relat d’èxit de la ciutat de Barcelona. El crític literari de La Vanguardia, Julià Guillamon va escriure oportunament el seu manifest La ciutat interrompuda l’any 2001. En el llibre, partint de la vitalitat contracultural de Barcelona en els anys setanta i vuitanta, l’autor lamenta l’esgotament creatiu experimentat per la ciutat d’ençà dels Jocs Olímpics.

La preparació del Fòrum Universal de les Cultures es va produir, paradoxalment, en una de les etapes de menor creació cultural sobre la ciutat. Durant aquests anys, el principal llibre sobre Barcelona que es publicava era editat per, o a instàncies del mateix Ajuntament, i corresponentment distribuït en els principals centres i cenacles culturals de la ciutat.

El continent i no el contingut (evidentment absent de tota crítica) era el protagonista d’aquest festival del disseny que tenia la seva continuació en la producció d’incomptables gadgets, objectes i llibres-regal inspirats en la ciutat. Incloses les corbates estampades amb la trama de l’Eixample Cerdà.

Per la resta, cap altre llibre, objecte o element cultural parlava sobre la Barcelona postolímpica. Tot el contrari del que havia passat en els anys setanta i vuitanta en què la ciutat era present i recognoscible en totes i cadascuna de les produccions culturals i contraculturals que es feien a la ciutat.

La cultura oficial es mostrava incapaç de produir un relat coherent sobre la ciutat més enllà del somni olímpic i la seva continuació en la programació del Fòrum Universal de les Cultures. Però, és important mirar sota la superfície d’aquesta situació de paràlisi cultural de Barcelona per veure les seves conseqüències per a la imatge urbana de la ciutat. És a dir, la ciutat toca el fons de la seva capacitat discursiva, en el moment que està atraient el major nombre de creadors i artistes internacionals de la seva història. Per Barcelona en els darrers vint anys han passat músics, artistes, arquitectes, cineastes de diferents nacionalitats. Tots, o molts tenen, a hores d’ara, gravada a la seva memòria els moments viscuts a Barcelona, però d’alguna manera o altra, aquests moments no apareixen en les seves creacions, ni repercuteixen positivament en l’imaginari urbà de la ciutat, com sí que passava en els anys setanta i vuitanta.

És aquí on apareix a l’entorn del Fòrum Universal de les Cultures un cert moviment contestatari i crític de la política cultural de la ciutat, i del Fòrum en particular, un moviment social alternatiu que ultrapassa l’àmbit de la creació i s’endinsa en la crítica política i social. Un cert col·lectiu d’avantguarda en el qual art i política no estan separats i comença a posar Barcelona al centre de les seves creacions d’investigació, literàries, artístiques, teatrals i musicals.

El crit d’aquests creadors culturals, emergents o alternatius, és de resistència. Es tracta d’un moviment cultural de rebel·lia sobre el discurs oficial de la ciutat que consideren venut al turisme i als interessos financers internacionals. Una Barcelona entotsolada que ha deixat de banda els aspectes fonamentals que l’havien definida històricament i que, gairebé 20 anys després, té encara els seus referents en la ciutat dels Jocs Olímpics.

La ciutat que dibuixen cada dia aquests creadors, per fer servir un símil cinematogràfic, és més semblant a la Barcelona de Biutiful que no pas a la de Woody Allen. Joves creadors, artistes i escriptors publicats, que treballen cada dia a Barcelona i que ni la cultura oficial, ni la imatge pública de la ciutat no han sabut integrar. Aquests creadors a l’igual que molts immigrants llatinoamericans, asiàtics, nord-africans o subsaharians, no troben el seu espai en el relat d’èxit que la ciutat reprodueix i projecte sobre ella mateixa.

El que més ens inquieta quan mirem Biutiful és que la pel·lícula parla de nosaltres sense que apareguem. La cultura oficial barcelonina i catalana és només una ombra efímera durant tot el film. Uxbal, el protagonista que interpreta Bardem a Biutiful, no encaixa en la nostra descripció d’un Onofre Bouvila arribat del Pirineu; i la càrrega vital que arrossega és massa feixuga com perquè la puguem compartir.

A Biutiful només apareixem com a presències ignorades als mitjans de comunicació, o en el brum brum d’un vehicle amb aparositat electoral que s’allunya a tota velocitat, o en les càrregues policials contra els immigrants subsaharians, o en les etiquetes dels productes Bon Preu que paren la taula dels protagonistes. La resta de la pel·lícula respon a una realitat canviant d’immigració que ens supera com a societat i que és tan real perquè ens hi topem cada matí, al carrer, al metro, a l’escola.

El que és clar és que el primer pas per a construir aquest nou relat sobre Barcelona ha de ser abandonar els relats institucionals que ens han portat fins al present, i fixar-nos en la quantitat ingent de creativitat que mou la ciutat cada dia. L’energia de les persones que vénen a Barcelona de ben lluny, però alliberades del gran relat d’èxit del que hem impregnat tota la ciutat.

Un exemple recent el tenim en la revisió apassionada que s’està fent en aquesta ciutat de la contraposició dels models urbanístics de Jane Jacobs i Robert Moses que tenia com escenari Nova York i que ja ha complert 50 anys. Robert Moses va ser el factòtum de la modernització de la ciutat al llarg del segle XX, durant dècades de servei públic no electe, va acumular un enorme poder de decisió i capacitat de transformació que va saber administrar. Primer com a comissionat i creador del sistema de parcs i platges públiques als anys vint i trenta, i més tard com a president de l’Autoritat de Túnels i Ponts de Triborough, va crear la imatge que tots tenim de Nova York, les seves principals icones, les grans infraestructures i els grans equipaments i va instigar algunes altres transformacions amb diferent fortuna.

Als anys seixanta, però, el seu estil tecnocràtic de transformació urbana va topar amb un model contraposat de pressió i participació ciutadana que volia tenir veu, no només vot cada quatre anys, en aquesta transformació. Al capdavant de moltes d’aquestes reivindicacions es va trobar una jove activista, la Jane Jacobs, que aviat iniciarà una fulgurant carrera com a crítica d’arquitectura i teòrica de l’urbanisme, i que va saber articular una resposta centrada en la persona a un model de fer ciutat basat en grans sistemes de parcs, habitatges, oficines i infraestructures sobreposades sobre la trama històrica i popular de les ciutats. La contraposició d’aquests models com veurem transcendirà ràpidament l’àmbit de Nova York per estendre’s per tot arreu. Allà on hi ha ciutat, allà s’enfronten les dues visions, com il·lustra un treball recent d’Anthony Flint:

Jacobs believed in the power of the people to improve their neighborhoods, in a grassroots, organic process she called “unslumming” -using both private and public funding to rehabilitate buildings and maintain economic diversity. (…) In the Moses worldview, (…) there was nothing worth preserving in the patchwork of four-story buildings, manufacturing plants, and freight rail lines of the West Village.

Anthony Flint, Wrestling with Moses, New York, 2009, p.99

A simple vista semblaria que Jacobs va guanyar la partida. Avui dia són pocs els urbanistes que no estiguin d’acord públicament amb el mantra de Jacobs que la vitalitat de les ciutats es troba en el dinamisme dels seus carrers i places i en la preservació de la trama construïda i que genera significat. Allunyades queden les visions de la ciutat moderna de les grans infraestructures, de les autopistes de cinc carrils, els túnels, els ports i els aeroports, i l’enderrocament d’edificacions existents per a construir grans edificis, àrees comercials i residencials. No cal haver viscut a la ciutat de Mad Men per adonar-se que la construcció de la Barcelona post-olímpica va fer-se seguint uns patrons molt similars. Els que som veïns de Barcelona no cal que siguem urbanistes per entendre els efectes de tot aquest procés. Moses estaria encarnat per arquitectes i enginyers municipals amb Acebillo al capdavant i Jacobs trobaria els seus alter-ego en les associacions de veïns articulades al voltant de la FAVB i la revista El Carrer. La Barcelona de Glòries, el 22@ i el Fòrum vs. la Barcelona de la Rambla del Poblenou i Can Ricart, per no moure’ns del districte de Sant Martí.

Però on Moses i Jacobs es troben com en cap altre lloc és a la reforma del Raval de Barcelona. El Raval com el West Village o qualsevol altre barri històric de qualsevol ciutat té una morfologia molt determinada. En concret, d’uns orígens agrícoles i de grans assentaments religiosos, el Raval va convertir-se en el segle XIX en una barri industrial i obrer on, la seva proximitat al Port i a la zona de lleure i diversió màxima de la ciutat d’inicis del segle XX, el Paral·lel, el converteix en el barri que tots coneixem. La reforma del Raval iniciada a finals dels anys vuitanta del segle XX, responia a criteris tecnocràtics i higienistes modernitzats en un discurs d’esponjament i obertura de grans vies ja dissenyades per Cerdà. La lògica imperant als anys noranta és la de l’enderrocament sistemàtic de finques per obrir la nova Rambla del Raval i la creació d’illes d’equipaments. Un urbanisme pretesament regenerador que a principis del segle XXI necessita revestir-se d’una retòrica de Nou Urbanisme à la Jacobs per legitimar-se públicament. Aquesta contradicció conceptual, el barri, encara l’arrossega.

Cinquanta anys després de la publicació de The Death and Life of Great American Cities, és el moment de fer balanç i d’aprendre del millor dels dos models. És el que s’està fent a Nova York i als Estats Units en general aprofitant l’aturada de la crisi financera. Potser si aquí ho féssim seríem capaços d’anar més enllà i imaginar solucions no només urbanístiques sinó veritablement urbanes per al barri del Raval. Potser, qui sap, si a hores d’ara treballaríem per obrir una nova parada de metro a la Rambla del Raval, per tal de connectar el gran espai buit que tanca i aïlla el Raval en si mateix i situa el barri d’esquena a la ciutat, això sí, emmirallat en la Piazza Navona.

En Seixanta era un fabricant de teixits, membre important de la vella colla de l’Arròs, home panxacontent i divertit més amic de les xefles i d’alifares que de curar del negoci, el qual li devia anar tan ben ordenat com suposa la comparança. Quant al seu nom pintoresc, la veu popular l’explica de diverses maneres. Hom diu que la seva fàbrica estava assenyalada amb la numeració del carrer (de la Riereta) amb els números 18, 20 i 22 que fan un total de seixanta.

Segons Josep M. Huertas, a mitjan segle XIX al petit carrer de la Riereta al Raval s’hi concentraven vint-i-tres fàbriques tèxtils, entre les quals algunes de tan famoses com La España Industrial, que després aixecaria una gran fàbrica a Sants, i la de Jeroni Juncadella. I Joan Amades recorda que era el carrer del casc antic on hi havia més fàbriques i que un passeig per aquest carrer representava una demostració de la importància fabril de la ciutat.

En l’actualitat, el carrer de la Riereta amb prou feines si conserva algun edifici que doni testimoni d’aquest passat fabril. Les construccions industrials han anat desapareixent o transformant-se seguint els plans de la reforma interior del Raval. Paradoxalment, Can Seixanta, o l’edifici industrial que ocupa els números 18, 20 i 22 del carrer de la Riereta s’ha mantingut dempeus i a data d’avui acull una organització d’inserció social i laboral. Foto fixa d’una transició del Raval industrial del XIX al Raval assistencial del segle XXI. El Raval, amb bon criteri d’atenció a les necessitats socials del barri o no, ha esdevingut un territori on han arrelat en les darreres dècades nombroses entitats de caire social i assistencial. Al Raval hi ha un total de 329 entitats i organitzacions cíviques i socials, de les quals només la meitat, el 53%, té el seu àmbit d’actuació en el mateix barri o districte de Ciutat Vella. La resta, 154, són entitats ubicades al Raval però que tenen el seu objecte social a nivell nacional o internacional.

Veïns del carrer de la Riereta posen la densitat d’organitzacions d’atenció social al seu carrer com a paradigma no prou reeixit d’aquesta transició i la sobtada especialització del Raval com a seu d’organitzacions, principalment d’assistència social d’abast metropolità. El Raval, malgrat tots els malgrats, encara lluita per trobar el seu encaix en l’imaginari barceloní del segle XXI. Els solars que apareixen de l’enderroc de les antigues estructures industrials de l’entorn del carrer de la Riereta han de donar lloc a noves places i zones verdes d’acord amb l’urbanisme vigent. Aquestes places es resisteixen a aparèixer en un context de marcada crisi econòmica, necessitat d’espai lliure per als nombrosos equipaments socials existents i una gestió urbanística municipal poc interessada en dissenyar nous espais d’ús ciutadà.

Cal que el Raval respiri amb nous projectes, noves visions complementàries a les que ja existeixen. Imaginar una gran zona verda enmig del cor industrial del barri no és cap quimera, ho dictamina la normativa urbanística vigent. El carrer de la Riereta i Can Seixanta són la porta d’aquesta nova visió que permet combinar el patrimoni industrial i la qualitat de vida dels veïns del barri, noves places i un nou interior d’illa entre els carrers de la Riereta, de les Carretes, de Sant Pacià i de Santa Elena.

]]> http://agrimensor.wordpress.com/2010/08/11/a-can-seixanta/feed/ 2 L'agrimensor Can seixanta http://agrimensor.wordpress.com/2010/06/28/pictogrames-per-exces-certament-a-barcelona-tot-hi-cap/ http://agrimensor.wordpress.com/2010/06/28/pictogrames-per-exces-certament-a-barcelona-tot-hi-cap/#comments Mon, 28 Jun 2010 16:30:23 +0000 L'agrimensor http://agrimensor.wordpress.com/2010/06/28/pictogrames-per-exces-certament-a-barcelona-tot-hi-cap/ ]]>

Fa uns dies parlàvem de la línia dibuixada espontàniament per separar els itineraris dels turistes i dels barcelonins al barri Gòtic. L’Ajuntament ha presentat recentment un pictograma per dissuadir els barcelonins i els visitants de moure’s per la ciutat sense samarreta o amb banyador, prou encertat. Des de CiU fa més d’un any que vàrem proposar al Districte de Ciutat Vella l’ús mesurat d’aquests pictogrames, com es fa a moltes altres ciutats del món, per ajudar al compliment de l’ordenança de civisme en determinats punts de la ciutat. Però aquest estiu està sent molt prolífic amb l’aparició de nous pictogrames per lluitar contra l’incivisme, un cop definides les noves “prioritats” municipals després de la desfeta de la Diagonal. Tant que ens interroguem sinó s’està fent un gra massa.

Avui la Rambla apareix engalanada amb la nova campanya municipal, que recorda una norma tant obvia com la que es pot llegir (en anglès) a la foto. Sap greu que per fer tard en l’aplicació d’una ordenança haguem d’arribar aquests extrems. Fa anys que Barcelona necessita vetllar pel compliment de la normativa cívica, però no a base de campanyes publicitàries que ratllen el mal gust. En publicitat, certament no tot s’hi val, però sembla que realment a Barcelona, en publicitat, tot hi cap. Els comportaments incívics es detecten i es combaten allà on tenen lloc, amb constància i discreció, i si cal amb pictogrames dissuasoris, no fent una campanya publicitària que prohibir, prohibir, no prohibeix res… només informa sobre unes sancions que saben del cert que mai no es cobraran.

La memòria, però, és dèbil i les imatges espectaculars no ens han de fer oblidar aspectes polítics de més gran recorregut que fa temps que s’arrosseguen en aquesta ciutat, com ho són la degradació del barri del Raval i la d’altres parts de Ciutat Vella. Aquesta és una factura política que l’actual equip de govern municipal ha de pagar pel que representa de deixadesa administrativa, cinisme polític i sospites de corrupció. On alguns dirien “És l’economia, estúpids!”, o “És la democràcia, estúpids!”, jo dic, “És el Raval, estúpids!”.

El pols que es manté per la democràcia i l’economia en un moment de crisi política i financera com l’actual, es decideix al Raval com en cap altre barri de Barcelona. Les tensions de l’atur galopant es cobra principalment les seves víctimes entre els més febles, aquells que no segueixen, els més pobres. Perquè sí, al Raval, a més de moltes altres coses (vida bohèmia, entorns creatius, organitzacions socials, etc.), també hi ha pobresa. Com sempre n’hi ha hagut, però és una pobresa que s’aguditza amb la crisi econòmica i que resulta de la nostra incapacitat d’incidir en la realitat i de transformar-la en la llarga durada de bonança econòmica.

El Raval ha estat un barri que ha rebut inversions milionàries en les darrers dècades, inversions milionàries amb vocació cultural i de capitalitat com il·lustra l’eix del Liceu al Seminari com deien abans, passant per l’Arts Santa Mònica, el MACBA i el Centre de Cultura Contemporània. Les inversions, com la nova Filmoteca de la Generalitat o la Facultat de Geografia i Història, no han anat mai acompanyades, però, d’una estratègia d’atenció i mediació veïnal. D’un construir plegats amb els residents del barri per acollir i acompanyar aquestes inversions. Les inversions han estat percebudes com alguna cosa estranya, vistes des de fora, alguna cosa així com “Tot pel Raval, però sense el Raval!”, amb un deix de despotisme il·lustrat que a la llarga passa factura.

Al Raval també hi ha hagut, durant més de dues dècades, una reforma urbanística ultrapassada per la realitat demogràfica canviant del barri. Els motius mateixos que van inspirar la reforma urbanística són ara, trenta anys després, més vigents que mai com per requerir-ne una nova intervenció amb la candidatura a la Llei de Barris del Raval Sud. Finques en mal estat, ocupació irregular dels habitatges, activitats relacionades amb la petita delinqüència organitzada. Amanit tot plegat per l’especulació i el mobbing generalitzada dels darrers anys de bombolla immobiliària.

Ara més que mai, el Raval necessita d’una nova estratègia, d’un nou projecte compartit, però que encara no té qui el lideri. El que està clar és que qui porta més de trenta anys conduint els destins de la nostra ciutat no pot fer-ho. La nova estratègia pel Raval ha de ser, a més, radicalment democràtica, en el sentit d’equilibrar els nostres drets individuals amb les nostres responsabilitats compartides. Reconèixer el paper mediador de les institucions polítiques, entre els interessos individuals i els col·lectius. Tots ells, legítims.

Entre tots hem de fer l’aposta per la democràcia quotidiana, la democràcia de cada dia, aquella que ens recorda cada dia que la nostra missió política és acostar-nos, estar al costat de la gent. Sense populismes dissonants. Amb responsabilitat.