La publicació del videojoc The Wheelman ara fa uns mesos ha tornat a posar sobre la taula la incidència dels entorns virtuals en la nostra vida quotidiana. Les aventures i desventures de l’avatar de l’actor Vin Diesel a Barcelona posen de manifest fins a quin punt la nostra ciutat està patint ràtzies esquizofrèniques pel que respecta a la seva imatge internacional. Com escrivia l’estudiosa del disseny Viviana Narotzky a Dr Jeckyll Mr Hyde Barcelona la imatge de marca de la ciutat és celebrada i participada per les institucions en el rodatge de Vicky Cristina Barcelona, i en canvi recerca els mecanismes legals (sense èxit) per vetar l’aparició d’aquest videojoc. Vagi per endavant que no he jugat a The Wheelman, que la meva experiència en videojocs d’acció subjectiva és molt limitada i que és una pràctica que pot arribar a avorrir-me. La novetat i el ressò que ha tingut The Wheelman a casa nostra i internacionalment és que no ens trobem davant d’un San Andreas fictici com el de Grand Theft Auto, territori format per tres grans ciutats: Los Santos, San Fierro i Las Venturas, que corresponen a Los Ángeles, San Francisco i Las Vegas en la realitat.

The Wheelman pren Barcelona com a escenari. La Barcelona que tothom, tots nosaltres i aquells que ens visiten, coneix. L’acció, previsible, un policia (Vin Diesel) que lluita contra el crim organitzat i utilitza totes les armes i recursos al seu abast per frenar l’escalada de violència que atemoreix la ciutat. El realisme de l’entorn virtual i els detalls amb que està reproduïda Barcelona són extraordinaris com demostren molts vídeos que poden trobar-se a internet. Crec que és aquesta imatge realista la que va portar a l’Ajuntament de Barcelona l’any passat a intentar que el videojoc no es posés en circulació, perquè podia “malmetre la imatge internacional de la ciutat”. No faré un judici sobre com es gestiona o es deixa de gestionar la imatge d’una ciutat, ho deixaré per als especialistes en branding urbà. El que sí m’agradaria fer, però, és una transposició i imaginar que aquesta polèmica hagués tingut lloc enguany.

L’estiu de l’any passat, com cada estiu, el que es coneix com a fenomen de l’incivisme a casa nostra o comportament antisocial entre els anglosaxons, era un fet més que conegut però que, per diversos motius, encara no s’associava a la imatge internacional de la ciutat. Montserrat Ballarín, l’edil municipal d’educació que s’encarregà de les possibles accions legals que podien derivar-se de l’aparició del videojoc afirmava que The Wheelman “ofereix una imatge errònia dels valors que caracteritzen la ciutat”. La recepció mediàtica i institucional, principalment de l’Ajuntament de Barcelona, va ser de novetat i sorpresa i el cas va omplir algunes pàgines de diari. L’estiu de 2009, en canvi, l’incivisme ha passat a denominar-se degradació i la ciutat, especialment el seu centre històric, ha rebut nombrosos apel·latius que mitjans de comunicació internacionals i portals de viatges com Tripadvisor, s’han encarregat de recollir. La prostitució al carrer, detonant de la polèmica, és la punta de l’iceberg d’un centre urbà castigat per la manca de neteja, seguretat i civisme. Com hem vist, les xarxes d’explotació de prostitutes nigerianes competeixen amb d’altres de diferents nacionalitats per controlar també el detall de la venda de droga en un Raval cada cop més castigat i desorientat com a barri. Però anem a les fonts, com la mateixa descripció del joc indica:

Set in the exotic location of Barcelona, Spain. This classic European city is densely populated with traffic and pedestrians that react intelligently to your actions as you roam around realistic environments filled with massively destructible objects.

Deixarem de banda els “objectes massivament destruïbles”, per centrar-nos en la descripció que es fa de la ciutat. És aquesta, i no altra, la imatge que The Wheelman ens ofereix de la nostra ciutat. Una ciutat europea, exòtica a ulls nordamericans, però plena de vida i de gent al carrer. Si ens fixem en els gràfics del videojoc, la Barcelona que Vin Diesel ens evoca és, en general, la d’una ciutat neta, monumental i ben ordenada, una ciutat que a hores d’ara a molts barcelonins ens costa reconèixer. En essència mediterrània i continental alhora. La Barcelona de Vin Diesel és una ciutat tranquil·la, en la que treballen impunement xarxes de crim organitzat, segurament aquests no són “els valors que volem transmetre”, però de vegades la realitat supera la ficció. Cap vídeojoc per cruent i sanguinari que fos no pot malmetre la imatge d’una ciutat, la imatge internacional d’una ciutat la composen moltes altres coses. Si més no, després hauríem de ser coherents, i si les persecucions i escenes d’acció de The Wheelman ens semblen censurables, arribats el cas hauríem de fer el mateix i impedir per tots els mitjans possibles que la ciutat no fos escenari de cap seqüela de la saga cinematogràfica de Bond, James Bond.

L’any 1848 un espectre, segons Marx i Engels, rondava Europa. L’espectre del Comunisme. En els darrers mesos un altre espectre, no gaire allunyat d’aquell temps, torna a rondar-nos. L’espectre d’Ildefons Cerdà, amb motiu de la celebració del 150è aniversari de l’aprovació del seu Pla de reforma i eixample de Barcelona l’any 1859. L’espectre d’Ildefons Cerdà torna a rondar Barcelona perquè Barcelona mai no havia fet un exercici de reconeixement públic a la seva figura com el que s’assaja aquest 2009 amb l’Any Cerdà. Durant molts anys Barcelona va percebre el Pla Cerdà com una imposició del govern central, aprovat sense el concurs de l’Ajuntament i en contra dels criteris professionals i urbanístics dels tècnics de la ciutat. Després de la seva rehabilitació com a precursor de l’urbanisme modern a nivell internacional des de mitjans dels anys 1970, Cerdà segueix essent un gran desconegut per als barcelonins i barcelonines. L’impacte visual del seu llegat no té l’exuberància del de Gaudí i és només perceptible a aquells que ens agraden els plànols i llegir mapes.

Jo mateix vaig dedicar una part de la meva recerca acadèmica a entendre la seva aportació al naixement de l’urbanisme i situar-la en un conjunt més ampli de referències, tant vers el passat com el futur. No puc dir que me’n sortís… Potser una de les consideracions més punyents que van fer-me mai mentre intentava entendre l’especificitat de l’aportació de Cerdà a l’urbanisme modern, me la va fer el professor K. Michael Hays, en un seminari per a graduats a Harvard l’any 1999. Hays, després de sentir la meva intervenció, em va dir que els urbanistes anglosaxons tenien un problema per entendre les aportacions de Cerdà i la seva Teoria General de la Urbanització. Les dificultats per entendre Cerdà en un context ampliat rauen en la possibilitat de llegir la seva obra tant en clau de precursor de l’urbanisme modern o bé com la darrera d’una llarga llista de tractats d’arquitectura i urbanisme de la Il·lustració que promovien visions utòpiques de la societat com les de Fourier, Saint-Simon o Etienne Cabet. Aquest darrer un vell conegut de Barcelona on tenia un fort predicament amb la comunitat Icariana del Poblenou.

La distinció entre “socialisme utòpic” i “socialisme científic” la devem als esforços d’Engels per legitimar la prevalença del projecte comunista marxista, en un moment de forta competència d’idees i projectes per transformar la societat. L’aportació de la Teoria de Cerdà i el seu Eixample de Barcelona es troben al meu entendre en un punt entremig, entre la construcció teòrica utòpica i la científica, i per això costa tant de situar la seva obra. Cerdà va voler farcir d’arguments científics les seves idees i visions sobre la societat i, en concret, la ciutat de Barcelona a mitjans del segle XIX, fins al punt de confondre un exercici planificador amb un de transformació de la societat.

Per entendre l’especificitat de Cerdà hem de llegir la seva teoria en clau marxista. M’explico, i la idea no és meva, sinó de la urbanista francesa Françoise Choay. Més enllà que la Teoria de Cerdà i El Capital de Marx es publiquessin el mateix any, 1867, les afinitats entre les dues obres són sorprenents. Com Marx, Cerdà parteix d’una lectura universal de la història que ens porta cap a una revolució que s’ha d’acomplir. Dit això, la de Cerdà és una revolució pacífica, la de les ciutats, que seran transformades pel desenvolupament de noves tecnologies del transport i les comunicacions. El recurs a l’universalisme etnocentrista, propi de la Il·lustració, permet a Cerdà fer una lectura teleològica dels modes de transport i les tecnologies de la comunicació, com Marx la fa dels modes de producció i les cultures de l’intercanvi.

No és difícil imaginar que una ment com la de Cerdà, educada en els estrictes criteris racionalistes i matemàtics de la primera promoció de l’Escola d’enginyeria, no trobés ressò en la Barcelona oficial, romàntica i floralesca, de la seva època. La seva era una visió avançada en el temps, però construïda a partir d’una atenta lectura històrica universal de l’evolució de les ciutats i de les societats més diverses. Utòpica i científica alhora. Cerdà va morir sol el mateix any 1867 a Caldes de Besaya (Santander), després d’una llarga malaltia i un endeutament que l’ofegava, i no és descabellat pensar que el seu espectre s’hagi aparegut aquests dies a Barcelona. La Barcelona d’ara, com la de fa 150 anys, ja fa anys que necessita un salt d’escala, pensar-se més enllà dels seus límits administratius i desplegar no sense retard la seva vocació metropolitana.

La Barcelona oficial, la que governa l’Ajuntament de Barcelona, proposa ara l’Any Cerdà com a punt de partida per posar al dia la visió metropolitana de la ciutat. No és una restitució en tota regla de l’home que va ordenar el creixement de la Ciutat Vella amb la resta de municipis del pla de Barcelona, sinó que mira més enllà de la plaça que va dedicar ara fa uns anys a la memòria d’Ildefons Cerdà. Amb la utilització d’esdeveniments com el 150è aniversari del Pla d’Eixample per parlar del desenvolupament futur de la ciutat, correm el risc de no poder reconèixer els nostres Ildefons Cerdà d’avui dia, gent que sense publicitat ni massa recursos ja fa temps que estan repensant Barcelona. Estic convençut que si l’espectre d’Ildefons Cerdà s’hagués aparegut aquests mesos entre nosaltres no hauria assistit a cap dels actes oficials de la seva commemoració i sí, en canvi, seguiria amb interès les propostes urbanístiques que s’han pogut veure, per exemple, a la recent exposició Multirambles sobre el potencial urbanístic del litoral de Barcelona a cura del col·lectiu Intelligent Coast.

Una de les coses que més sorprenen passejant per Barcelona és el pobre manteniment de molts edificis, carrers i places de la ciutat. No parlo de manca de netedat, que també, sinó més aviat de deixadesa. Barcelona no és Venècia: la nostra és una ciutat viva, i com a tal, necessita regenerar-se. La decadència que respiren certes zones de la ciutat certament no és d’inspiració romàntica. Enlloc és aquest fet més evident que als passatges de Ciutat Vella on l’impacte dels anys i la pressió d’una ciutat densament poblada i visitada, malmeten el nostre patrimoni de manera accelerada. I dic nostre, perquè la ciutat és de tots, malgrat que la rígida frontera entre el que és públic i el que és privat no ens deixi veure sovint allò que és comú a tots nosaltres. 

Els “passatges particulars” són una tipologia del nostre nomenclàtor, com podrien ser els “sottopassagio” per seguir amb l’analogia veneciana, que es caracteritzen per donar via o comunicar dos o més carrers de la ciutat mitjançant el pas interior d’un edifici. Els passatges són carrers, oberts normalment durant el dia i que tanquen a la nit i els dies festius. Formalment són de titularitat privada però l’ús que tenen és públic, fins al punt que històricament han estat indrets on situar-hi comerços sovint aixoplugats per arcades o marquesines. Walter Benjamin va dedicar als Passagen-Werk una gran part de la seva reflexió filosòfica a aquestes figures urbanístiques que havien sorgit de la reforma urbana del segle XIX a París, i il·lustraven al seu entendre el naixement de la modernitat urbana.

La “conquesta” de l’espai públic ha estat una de les màximes que han guiat la “reconstrucció” de la ciutat que va iniciar el govern municipal ara fa 30 anys, amb la recuperació de la democràcia. La formulació del “model Barcelona” ha estat un artefacte polític, urbanístic i cultural molt poderós que ha projectat la ciutat internacionalment. L’espai públic esdevé, segons aquesta construcció ideològica, una metàfora de les bondats de la democràcia i del gaudi dels béns col·lectius. La ciutat es construeix així d’esquena a la propietat privada, aquella que mira només pels propis interessos i que en cap cas té una consciència social. Sota aquesta lògica, els elements constructius es transformen de sobte en recordatoris persistents, de formigó, de la nostra identitat política. Es transformen en un “realisme cívic”, per recuperar un terme de Peter G. Rowe.

Els arquitectes Josep Maria Montaner i Zaida Muxí estan publicant una sèrie d’articles al suplement Cultura|s de La Vanguardia, on ens proposen analitzar “la deriva del espacio público”. Es tracta d’una reflexió pertinent, en especial pel que respecta al poc manteniment municipal i la poca cura que els nous espais públics semblen despertar entre la ciutadania. El “realisme cívic” sembla haver-se transformat en un miratge d’incivisme i apatia que tot ho envolta. Els autors posen l’exemple paradigmàtic del parc del Fòrum de les Cultures:

La cuestión central del espacio público es que no es simplemente un vacío. Por ejemplo, el espacio del Fòrum de Barcelona, por muy espacio de propiedad pública que sea, no es, en absoluto, un espacio público. No basta el gran vacío, sino que tiene que estar dotado de sentido, y el sentido lo dan las actividades y usuarios diversos, que pueden entretejerse con ese vacío. Otra prueba de su escaso valor público es que los espacios abiertos se pueden alquilar por internet; por tanto, pueden ser exclusivos y privados, y se puede hacer pagar para acceder a ellos.

De fet va ser en Gerard Horta a L’Espai Clos qui primer es va adonar que el que de veritat caracteritzava el Fòrum de les Cultures era el seu tancament vers la ciutadania. Contràriament, els passatges particulars ofereixen un ús públic, obert a la ciutat, que enriqueix la nostra experiència urbana i ciutadana. El passatge de la Banca, el passatge de la Pau, el passatge 1800, el passatge del Rellotge, el passatge del Crèdit, el passatge de Sert, entre d’altres, evoquen altres Barcelones allunyades de la Barcelona oficial però que conviuen quotidianament amb tots nosaltres. Aquests passatges ofereixen una manera diferent de viure la ciutat i enriqueixen les dinàmiques socials i cíviques en compartir ús públic i propietat privada. Ens són comuns, en el seu sentit de comunal, i per això és imperdonable deixar-los degradar fins al punt de dictaminar la seva obsolescència.

El espacio público ha de estar abastecido, ha de tener razones de ser: es más que un vacío. ¿Y como se llena de contenido? Con la gente, pero la gente tiene que pasar y estar allí por algo. Entonces un espacio público es un sitio que congrega y que se atraviesa, por eso en la ciudad històrica, entretejida, múltiple y variada, se da más fácilmente la condición de espacio público, por el que se pasa y se pasea.

Esperem que aquesta nova reflexió sobre el sentit de l’espai públic que ara proposen els arquitectes Montaner i Muxí, serveixi per recuperar el sentit urbà dels passatges particulars de Barcelona, i en especial els de Ciutat Vella que semblen haver caigut en l’oblit més absolut per part dels encarregats de “dissenyar” els espais públics de la nostra ciutat. Malauradament Walter Benjamin no va viure prou per conèixer de primera mà els passatges de la nostra ciutat. Hagués estat la història una altra, i el filòsof alemany no extingís la seva vida a Portbou de camí a Lisboa, de ben segur que als seus Passagen-Werk hi hauria espai per alguna referència als passatges particulars de Barcelona.

Deixo el títol amb interrogant. No penso respondre la pregunta. Però no crec que es pugui odiar una ciutat, tot i que el terme ha fet fortuna com explica el company Narcís Sastre. Tampoc no m’he llegit sencer el llibre-boutade de l’editorial Melusina, Odio Barcelona, ni ho penso fer.  La qualitat desigual de les narracions, la vaguetat dels objectius editorials, i el poc coneixement de la ciutat, la seva cultura i la seva història que demostren alguns autors i l’editora deixen molt que desitjar. Tot i compartir la frustració i el tedi que representa viure en una ciutat on sembla que tot hagi d’estar ordenat, planificat i certificat per l’administració municipal, no puc dir que “odio Barcelona”. Em remeto a la ressenya del llibre que va fer Carles Miró i que no sé què fa penjada al bloc de Manuel Trallero.

Dit això em centraré en dues excepcions que m’han cridat l’atenció i que formen part del llibre. Per una banda l’excel·lent treball artístic que l’acompanya, tant la portada, contra-portada i disseny gràfic de Toni Sánchez-Tena amb Bombing Disneyland; com les il·lustracions d’Efrén Álvarez, Adoración de los grandes alfa i Esquema de la historia cultural de Barcelona, hereves del seu mural Governament exposat recentment a La Capella de l’antic Hospital. Per la vessant literària destacaria només el primer capítol del llibre, “Ríos perdidos”, de Javier Calvo.

Calvo és un jove escriptor barceloní que troba en l’experimentació un recurs literari que l’atorga personalitat. Com un excurs del títol del seu darrer llibre Los ríos perdidos de Londres publicat fa quatre anys, Javier Calvo, ens endinsa en una Barcelona sinclairiana, feta de retalls i coneixements aprofundits, presències oblidades o absències arrencades. La referència a Iain Sinclair és explícita des de l’inici i la seva transposició de Londres a Barcelona és suggerent i enriquidora. L’obra literària de Sinclair és la clau de volta per entendre la lectura de la ciutat que ens proposa Calvo. Un món de traces i signes del passat, pervivents en les pedres i els ossos, la pell de la ciutat, en una narrativa que es desentén de la història oficial per donar vida al nostre present més actual.

La contraposició del passat més arcaic de la ciutat amb el seu present més il·legible, l’ús de la noció de guerrilla nòmada à la Wu-Ming, per recomposar un espai urbà tematitzat. Una Barcelona ignota i per descobrir per la que hi passegen pobles primitius i el martiri dels sants com a emblemes. L’autor continua el text, de manera fragmentària, a internet amb un blogger on publica articles i comentaris relacionats. Com escriu Calvo en el seu bloc:

En términos de contenido, es una lectura partisana del casco antiguo de Barcelona y también la escritura de una mitología de resistencia contra las intervenciones institucionales en esa zona, que toma una constelación de elementos y figuras del pasado y del presente de la ciudad y los convierte en un mural. Un mural como los que usan las guerrillas para inmortalizar a sus mártires. El mural como intervención en un espacio público.

No sé quin efecte psicològic va tenir en aquesta generació d’artistes i escriptors barcelonins, que afirmen “odiar Barcelona”, la desaparició del barri del Raval i l’obertura de la seva Rambla. Però la referència urbanística del centre històric de Barcelona és omnipresent en les seves creacions. Les referències de Calvo a les recents excavacions neolítiques al Raval, a l’entorn de Sant Pau del Camp, la caserna de la Guàrdia Civil i els carrers Robadors, Riereta i Reina Amàlia, ens desvetllen un passat arcaic, primitiu, de la ciutat del que molt poc coneixem. La descripció del martiri de Santa Eulàlia, la Laia, la patrona popular de la ciutat, és un altre element paleocristià de la nostra cultura popular que tenim oblidat.

Alguns crítics londinencs han batejat aquesta tendència literària, que exemplifiquen autors com Iain Sinclair, Peter Akroyd i d’altres, com a Londonostalgia. Crítiques a part hi ha una necessitat de recuperar allò de màgic i de tel·lúric que conforma l’evolució de les nostres ciutats per entendre el present i visionar el futur. Inaugura “Ríos perdidos” un nou gènere literari a la ciutat? Ens agradaria que així fos. Diguem-li nostàlgia o arqueologia, en el seu sentit foucaultià, la lectura del quotidià i del passat materialitzat, inspiren noves narratives que enverinen la postmodernitat i el pensament líquid que ens envolta. Barcelona necessita per reinventar-se més psicogeografies i menys conferències d’urbanisme.

Vaig tenir l’oportunitat de sentir en directe el pregó de les Festes de la Mercè d’en Jaume Sisa, ara ja fa uns mesos. El pregó de les Festes de la Mercè és sempre un acte que crida l’atenció i no poques vegades polèmic. L’elecció del pregoner ha de ser una tasca difícil i el simbolisme que l’envolta ha d’estar a l’alçada de les expectatives que genera. Sisa va estar a l’alçada i va deixar-nos un bon pregó. El simbolisme estava clar: la Barcelona dels 70. La intencionalitat simbòlica del pregó: traçar un pont entre la Barcelona de “Qualsevol nit pot sortir el sol” i la d’”Embolica la troca”. Sembla com si les autoritats municipals haguessin volgut projectar la il·lusió i la innocència del post-franquisme a la ciutat de la perplexitat i la frustració d’avui. 

No vaig tenir l’oportunitat de viure la Barcelona dels setanta, una ciutat en la “que tot estava per fer, i tot era possible!”, diuen. He viscut la dels noranta, l’Olímpica, la del “model Barcelona”. La que s’ha convertit en una marca i que ara comença a no funcionar. En mans del cantant del Poble Sec aquest pont es va convertir en un cant a la perplexitat compartida per no pocs barcelonins i barcelonines, nins i nines, de viure el dia a dia en una ciutat que molts veuen adormida. Una vindicació de la Barcelona real, la que no creu ni en models ni marques que no siguin de roba, la que fa funcionar la ciutat. Com el mateix Sisa explicava:

No pas l’estructura oficial, administrativa ni institucional, no els polítics professionals, ans la humanitat anònima, les persones una a una que fonamenten i arrelen la vida i l’existència i que fan possible la història que entre tots escrivim cada dia. Repartidors suant la samarreta, senyores rialleres amb ordinador o boatiné, homes apressats amb corbata. Escombriaires a qualsevol hora i funcionaris a quasi cap. Les poques porteres que van quedant. Dependentes de merceria i caixeres del súper. Els veterans de la petanca i les iaies que aguanten els néts. El gremi de l’arracada i el tatoo. El paio que fa recados a peu i el xava motorista. Els cecs enmudits a les cabines, aturats molt actius, monges modernes, quinquis i empleats de “la Caixa”.

Amb les seves paraules Sisa va fer-nos una vindicació del “poble” de Barcelona:

La gent del barri, treballadora, matinera, fraternal, dipositària d’una exquisida filosofia del carrer i contenta de viure. En fi, el poble de Barcelona. Real, assedegat de poesia, ballant la sardana i la rumba en una mixtura complementària i enriquidora. El que som, el que tenim, el que somiem.

És aquesta idea, la del “poble” de Barcelona la que vull retenir, i que trobo indispensable recuperar políticament, i no vull dir de manera “populista”. Un “poble” que molts, des de les institucions, voldria desaparegut o inexistent però que en canvi existeix i no estic segur que la nostra democràcia político-mediàtica tingui massa present. Un poble que, ben al contrari, fa la ciutat i la representa. Amb el concepte polític de “poble” ens passa quelcom de similar que amb el de “cultura popular”, oposada a una cultura “clàssica” o erudita. La distinció entre allò “culte” i allò “popular” és una de les dicotomies més potents que s’han ideat mai per classificar la societat. La referència a una o altra porta incorporades tot un seguit de significacions que situen immediatament els subjectes en plànols de superioritat i inferioritat automàtica.

Sortosament la història no ens ha deixat el llegat d’un terme per referir-nos a una política “popular” com ho fa per una cultura. Els “fronts populars” dels anys trenta varen ser un laboratori per assajar aquests tipus de fórmules, però en general no van ser massa reeixits. Seguint Agamben podríem dir que és una de les paradoxes de la democràcia que “quan el poble esdevé el dipositari únic de la sobirania, es converteix en una presència embarassossa, i la misèria i l’exclusió apareixen com un escàndol intolerable”. Com si haguéssim projectat la distinció entre allò “culte” i allò “popular” a la nostra cultura política.  Fins i tot a l’Antic Règim, el “poble menut” era més visible políticament i s’articulava entorn les diverses arts i oficis que s’exercien a la ciutat. El poble de Barcelona s’ha tornat invisible però existeix, com afirma en Sisa, i demana tenir veu en la tasca de refer la ciutat.

In short, so far as regards the technical requirements of the case, the situation is ready for a self-selected, but inclusive, Soviet of technicians to take over the economic affairs of the country and to allow and disallow what they may agree on; provided always that they live within the requirements of that state of the industrial arts whose keepers they are, and provided that their pretensions continue to have the support of the industrial rank and file; which comes near saying that their Soviet must consistently and effectually take care of the material welfare of the underlying population.

Thorstein Veblen, The Engineers and the Price System, 1921

Després d’anys d’obres la Plaça de Lesseps torna a ser notícia i símptoma de l’urbanisme barceloní. La reforma de la Plaça de Lesseps havia de ser el paradigma del nou urbanisme barceloní post-fòrum. Un urbanisme proper, treballat amb els veïns, informat per professionals independents amb criteri, respectuós amb l’entorn i amb unes obres executades amb cura sense destorbar el dia a dia de la ciutat. El resultat paradoxalment és un altre nyap. Un altre nyap per a la història urbana barcelonina com la Plaça de les Glòries o el nus de la Trinitat. Una plaça que separa més que no uneix. Que no convida a estar-s’hi. Sense verd urbà. Que cobreix un nus viari i redueix el transit rodat en superfície, però que no fa ciutat.

Alguns comentaristes als mitjans de comunicació polaritzen la polèmica fent servir un estricte criteri estètic. És a dir, si el projecte de l’arquitecte Albert Viaplana respon o no a les expectatives creades, en funció dels elements ornamentals triats per la plaça. El rebuig dels veïns de la plaça al projecte inicial de l’Ajuntament presentat el 2003 va ser unànim i la resposta de les mobilitzacions veïnals es va conduir mitjançant un procés innovador exemplar, que combinaba una participació ciutadana de baix a d’alt amb el treball d’un col·lectiu de professionals independents encapçalats per l’arquitecta Itziar González. La feina d’aquests professionals, legítima i encomiable, va garantir la interlocució dels veïns amb l’Administració, i van aconseguir pactar un projecte alternatiu per a la reforma de la plaça. Aquest fet va fer reviure en certs ambients el debat sobre el paper dels tècnics i els polítics en el procés de presa de decisions públiques. Els tècnics van reivindicar el seu paper d’interfície entre la ciutadania i uns polítics que semblaven allunyar-se de la realitat del moment amb un Fòrum Universal de les Cultures que ningú no entenia. Llavors tot plegat va recordar-me la crida utòpica de Veblen a constituir un “Soviet de tècnics”, per reformar el capitalisme financer nord-americà davant de les convulsions revolucionàries que venien de Rússia als anys vint del segle passat.

L’Ajuntament de Barcelona va voler fer seves les tesis d’Itziar González fins al punt de convidar-la a formar part de la llista electoral de l’alcalde Hereu i nomenar-la regidora del Districte de Ciutat Vella l’actual mandat municipal. El missatge era inequívoc, es volia exemplificar amb la Plaça de Lesseps el nou mantra del govern municipal: proximitat, cohesió i creativitat. No entraré a valorar avui si les formes de l’urbanisme barceloní han canviat, el que sí que és clar és que el modus operandi de l’Ajuntament de Barcelona no ha canviat gaire en els darrers 30 anys. Al meu entendre, la solució no passa per atorgar neutralitat tècnica informada a un grup de professionals que voluntàriament es posen al costat dels veïns, sinó a garantir el compromís polític amb els projectes. Quan un projecte es presenta ha d’haver estat suficientment debatut entre els serveis tècnics de l’Ajuntament i deliberat en el si dels col·lectius afectats que estan legítimats per consultar veus autoritzades sobre els projectes. Ho dic, perquè si no, semblaria que la ciutat l’acabaríem fent entre tots, però de portes endins i sense els criteris de visió i estratègics acordats democràticament pel conjunt de la ciutadania.

Aquest cap de setmana ha tingut lloc la sisena edició de Raval(s), el festival de cultura del Raval de Barcelona. Aquests dies el Raval es transforma en un escenari per a la celebració de nombrosos i variats espectacles d’arrel cultural. Des de batucades a havaneres, tallers d’art prehistòric, danses bolivianes, música pakistanesa, espectacles de clowns… El denominador comú de totes aquestes iniciatives, metabolitzades per la Fundació Tot Raval, és que estan organitzades per associacions i entitats del barri i obertes a tota la ciutat. Un festival on productors i espectadors es confonen i la simultaneïtat dels esdeveniments donen la impressió de voler prendre per sorpresa els vianants. Més de 100 entitats col·laboren en l’elaboració del programa del festival, des de grans institucions culturals com el Conservatori del Liceu, fins a organitzacions socials com el Casal d’Infants del Raval o veïnals com l’Associació de Veïns i Comerciants del carrer de la Cera. El protagonista és el barri i els veïns, els carrers i places i la gent que hi viu, treballa o s’hi passeja.

A primera vista, es podria pensar, és només un altre dels nombrosos festivals que es celebren a Barcelona, especialment a Ciutat Vella, on cada setmana se succeeixen les ofertes d’activitats culturals més variades. En una ciutat com Barcelona voler organitzar un festival de cultura corre el risc de caure en la redundància. En aquest sentit Raval(s) és diferent, i aconsegueix innovar en formats, espais i l’originalitat de l’oferta. La clau de l’èxit és la participació de tot un barri que no cal idealitzar, ni orientalitzar, per donar-se compte que és part integral de la modernitat de Barcelona com ho és l’Eixample. La Barcelona moderna no s’entendria sense el Raval, i el Raval no s’identificaria com el barri que és sense la Barcelona moderna.

La imatge estigmatitzada del Raval expressada en la literatura i el periodisme de tot el segle XX, que alguns estudiosos han identificat com una “geografia del mal” imaginada, juga un element de centralitat en la construcció de l’imaginari barceloní de la ciutat moderna. Com ens recorda Joan Ramon Resina, a La vocació de modernitat de Barcelona, la imatge del Raval els anys vint i trenta del segle XX actuava com un mirall en negatiu de les aspiracions urbanes noucentistes:

L’ambigüitat del districte (no exactament un entorn criminal ni tampoc estrictament un veïnat de classe treballadora) no es devia únicament a la seva demarcació indefinida entre la prestigiosa Rambla i el popular Paral·lel, sinó, el que és més important, al fet de mostrar una barreja de dubtós nativisme i entreteniment equívoc. (…) El Barri Xino era un problema escenificat, tant en el sentit d’una ocasió relativament controlada, més que no pas amenaçadora, d’esbravament lasciu, com d’un problema moral en la consciència de la ciutat. En tant que el barri era una ‘performance cultural’, no s’oferia passivament a la mirada forana sinó que reflectia la interpretació de la cultura per part d’aquella mirada.

La construcció imaginària del Raval com a problema moral ha guiat també l’actuació urbanística de l’Ajuntament de Barcelona en aquest barri les darreres dècades. Una actuació que no diferia gaire de les mirades higienistes sobre el barri recollides en el Pla Macià de 1932. Els que vàrem assistir a la inauguració de la Rambla del Raval l’any 2000, després d’haver trepitjat atònits la destrucció del teixit urbà del barri, ens preguntàvem quin guiatge havia ofert l’Ajuntament als veïns i comerciants per adaptar-se a la transformació radical a la qual encara estan sotmesos. La resposta és que les reformes urbanes mai no són democràtiques i l’element d’obertura i esponjament que s’hi volia introduir justificava tota l’operació. El resultat va ser accentuar la fragmentació i en alguns sentits marginalitat d’uns entorns urbans que ara lentament reviuen. En aquest sentit l’èxit de la Fundació Tot Raval ha estat aconseguir interpretar també el Raval com una “performance cultural” i oferir-lo a la ciutat com a part normalitzada de si mateixa.

Barcelona ha inaugurat avui a Shanghai el primer Consolat de Mar de l’era moderna per projectar la imatge de la ciutat i captar noves oportunitats de negoci en un context d’internacionalització de l’economia catalana. Es recupera així una institució medieval que va exemplificar l’hegemonia mercantil catalana a tota la Mediterrània. El Consolat de Mar era un codi jurídic basat en els costums marítims de Barcelona que va regir el comerç de la Mediterrània i posteriorment l’Atlàntic durant molts segles. Barcelona actuava així com una veritable república marítima i situava, en ports estratègics, agents encarregats d’administrar aquest dret en litigis comercials per tal de no interferir en el dret d’altres territoris. Gènova, l’altra gran república marítima de l’època, també enviava cònsuls a totes les ciutats on tenia interessos comercials per ajudar els mercaders i mariners genovesos quan tenien conflictes amb les autoritats locals. Es considera que els cònsuls genovesos van ser els inspiradors de la figura dels cònsuls diplomàtics moderns, ja que de fet conserven moltes de les funcions originals com ara assistir i protegir els ciutadans del seu país a la ciutat d’acollida, i vetllar pels interessos comercials i les relacions d’amistat entre els respectius països.

Barcelona fa anys que treballa en l’articulació d’un model bilateral de relacions internacionals en l’àmbit de les ciutats, l’anomenada paradiplomàcia de les ciutats, que vagi més enllà dels tradicionals agermanaments. Malauradament, com mostra l’enllaç anterior amb convenis de col·laboració buits de contingut, la manca d’uns objectius polítics clars fa que els fruits concrets d’aquestes relacions no hagin transcendit massa. En paral·lel, la representació de Barcelona en les organitzacions internacionals de ciutats, fins fa pocs anys exemplar, no sembla ser prioritària per a l’actual equip de govern. Fa poques setmanes Barcelona va renovar sense massa soroll a Sidney la seu del secretariat de l’associació Metropolis, branca metropolitana de l’organització Ciutats i Governs Locals Units, que també té la seva seu al carrer Avinyó de Barcelona. Suposem que la nominació de la ciutat com a seu de la Unió per al Mediterrani, una iniciativa diplomàtica d’arrel estatal, ha eclipsat la notícia.

Llegim que l’expansió dels Consolats de Mar es farà mitjançant un conveni de col·laboració amb ACC1Ó, l’organisme de la Generalitat que ha fusionat el CIDEM i el COPCA, per a la promoció internacional de l’economia catalana. Totes aquestes iniciatives, lloables per si mateixes, no projecten una estratègia clara de la presència de Barcelona i de Catalunya al món. Si així fos, si la projecció de Catalunya i de Barcelona al món fos clara, potent i unificada, i esperem que pugui ser-ho en el futur, no s’entendria que un setmanari com The Economist hagi publicat un informe fent palès un desconeixement tant gran de la realitat política i econòmica de Catalunya. Especialment, com tots sabem, quan Catalunya pateix de fa anys un dèficit fiscal desorbitat i unes relacions amb l’Estat en règim de desigualtat, que no ens han permès participar com a país de la suposada “fiesta” que ara s’acaba.

Recordo el primer cop que vaig sentir parlar de Barack Obama. Va ser el 2006 en un dinar a la Fundació Ramon Trias Fargas on es debatia sobre el futur del panorama polític nord-americà després de Bush. Tot entrava dins del previsible i ningú no pensava (encara faltaven uns mesos per a l’anunci de la seva candidatura a Springfield) que un candidat jove, negre i que havia publicat un parell de llibres fos el millor candidat per a la Casa Blanca. Suposo que va ser el seu nom el que em va portar a endinsar-me a Internet per conèixer el personatge. El discurs de la convenció demòcrata de 2004 em va colpir, però no va ser fins que vaig trobar aquest vídeo que em vaig adonar que ens trobàvem davant d’un estil diferent de fer política.

Ningú no pot saber a hores d’ara quin serà el resultat de les eleccions americanes, però els que som seguidors de la sèrie West Wing ens ho esperem. L’Aubachs ja ha fet referència a les similituds entre les darreres dues temporades de la sèrie i la campanya entre Obama i McCain. Però més enllà dels paral·lelismes entre ficció i realitat (The West Wing no deixava de ser una mena de govern a l’ombra per a molts Demòcrates), el que es decideix en aquestes eleccions és quin dels dos candidats està millor preparat per respondre als reptes d’un món post-americà. I és aquí on Obama té una oportunitat.

Per als qui estiguin interessats en el que es juga Estats Units en aquestes eleccions presidencials, més enllà del circ mediàtic, els hi recomano la lectura de The Post-American World de Fareed Zakaria. Ja fa anys que la història va passar pàgina d’un món bipolar. El que està en joc ara no és la supremacia de la primera economia del món, sinó com és comparteix l’hegemonia internacional en un context en el que conviuen noves potències econòmiques i militars tant a Orient com a Occident. El que Zakaria anomena encertadament “The rise of the rest”. És hora que Europa comenci a parlar d’una vegada per totes amb una sola veu en aquest nou escenari post-americà, deixant de banda uns drets adquirits durant el mandat colonial. Potser així ens estalviaríem el lamentable espectacle de Zapatero, i les cadires de Sarkozy, a la propera cimera del G20 a Washington.

“The problem of constructing large-scale public works in a crowded urban setting, where such works impinge on the lives of or displace thousands of voters, is one which democracy has not yet solved.”

Robert Caro, The Power Broker, 1975

Aquesta setmana l’Ajuntament ha presentat el seu nou projecte de reforma de La Barceloneta. Un projecte llargament esperat, pel que triga a intervenir en un barri que feia anys que ho necessitava, i per la polèmica que l’ha acompanyat. La lenta gestió del projecte i la manca de transparència per part del govern municipal va aixecar les veus d’alerta en un barri que ha patit com cap l’obertura al mar de Barcelona, sense veure millorades les seves condicions físiques, econòmiques i socials.

De fet les eleccions municipals de 2007 van representar un parèntesi i el canvi de regidor, en aquest cas regidora, al Districte de Ciutat Vella ha significat un replantejament radical del seu procediment. Per una banda el projecte s’ha acollit a la convocatòria de la Llei de Barris de 2008 i per l’altre, pel que vàrem poder veure en la seva presentació dimecres passat, la nova proposta representa un pas enrere del govern municipal a l’hora de voler imposar un model de reforma homogeni a les comunitats de veïns. El pla original, que ha vist la seva tramitació aturada, pretenia reformar les finques amb la instal·lació d’ascensors en els habitatges característics del barri, els “quarts de casa”. Amb aquest projecte l’Ajuntament canviava el seu modus operandi respecte a d’altres reformes interiors a Ciutat Vella com les del Raval i el Casc Antic. En lloc de l’enderrocament d’illes o parcel·les, es plantejava la desaparició d’uns quants habitatges de cadascuna de les finques per encabir-hi un ascensor. La mala noticia? Les mateixes comunitats havien d’acordar quins veïns eren reallotjats en habitatges de promoció municipal, i quins es quedaven i veien els seus habitatges revaloritzats.

Les eleccions municipals, la mobilització veïnal, la llei de barris i un canvi en el plantejament del projecte semblant al que va acordar Xavier Trias amb els veïns de La  Barceloneta abans de les eleccions, ha permès el que fins fa poques setmanes semblava impossible, reprendre el diàleg. A més a més de millores en els equipaments, els carrers i les places del barri, el projecte incorpora una negociació individualitzada amb tots i cadascun dels afectats, ja siguin llogaters o propietaris. Ja fa anys que La Barceloneta s’ha convertit en un caramel per als operadors d’apartaments turístics que obtenen uns rendiments astronòmics pel lloguer per dies dels seus habitatges. Existia un risc que aquesta reforma actués d’esquena als interessos dels veïns i veïnes del barri i fes encara més vulnerable la vida veïnal de La Barceloneta. Afortunadament sembla que les mesures anunciades van pel bon camí, amb voluntat d’innovar en l’execució de grans reformes urbanístiques, i l’esperança que la crisi econòmica freni durant uns anys la voracitat especuladora al barri.